AL SERVEI DE QUI?

Tinc un gran dubte... els regidors d'un ajuntament, estan al servei del ciutadà o al servei dels interessos del partit?

Estem veient com en molts ajuntaments, les lluites pel poder són desmesurades, s'arriben a tirar enrere projectes beneficiosos per a la ciutat, amb la única intenció de desgastar al equip de govern.

És una pràctica que va utilitzar durant molts anys el PP per a desgastar al govern socialista de Rodriguez Zapatero, ho va utilitzar CiU per a desgastar al govern de la Generalitat format per ERC, PSC i ICV, es a dir ho han utilitzat tots i quant els hi toca rebre es queixen amargament i acusen a la oposició de posar pals a les rodes... etcètera, etcètera, etcètera.

En algun moment s'han plantejat treballar per a millorar la situació actual i oblidar-se dels colors del partit?

No, l'únic important, quan es governa, és aconseguir seguir governant la propera legislatura.

Tant és si són d'esquerres o de dretes, tant és si són d'un partit o d'un altre, qui mana, a l'hora de governar, és el partit, les directrius venen marcades per les cúpules dirigents i els regidors, consellers i altres càrrecs les segueixen amb els ulls tancats.

És molt possible que si tothom treballés plegat es podrien trobar solucions a molts problemes.

Quina seria la formula?

Us imagineu que la participació en la política fos sense retribució econòmica?

Què passaria si en lloc de cobrar grans sumes de diners per dedicar-se a la política, guanyessin el salari mínim i tant sols dediquessin mitja jornada?

Un alcalde tindria que treballar pels matins i dedicar les tardes a la seva ciutat.

Em direu que la feina d'un alcalde és molt complex i que necessita dedicació complerta...doncs què com a màxim rebi el doble del salari mínim.

Ens trobem, que moltes vegades, accedir a un càrrec públic és tenir la vida solucionada, pocs casos ens trobem com el del antic dirigent del Partit Comunista, Gerardo Iglesias, què quan va deixar la direcció del partit va tornar a la seva feina, va tornar a treballar a la mina.

No dic que les passin magres... encara que si molts polítics haguessin de fer malabarismes per arribar a fi de mes, mirarien d'un altre manera els problemes quotidians dels ciutadans.

No m'imagino a Mariano Rajoy, a la taula del menjador, amb la calculadora a la mà fent números per a poder comprar unes sabates als seus fills o mirant les ofertes del "Día" per a fer la compra setmanal.

Estan allunyats de la realitat de la ciutadania i passa a tots els nivells, tant és que siguin ministres o regidors d'un ajuntament gran o petit.

Ha passat a Girona, s'ha rebutjat una subvenció europea per a la rehabilitació dels contenidors d'escombraries, tant sols, per una estratègia política, aconseguir el desgast de l'equip de govern i tenir més possibilitats de guanyar unes properes eleccions... i el ciutadà?

Tant és, ja se li vendrà, d'una manera més o menys lògica, el proper programa polític i se'l convencerà del que s'ha fet fins el moment era el millor per a la ciutat.

Hi hauran barris, a la perifèria, que es quedaran sense contenidors decents, però... ells viuen a barris perifèrics?

Doncs no, ells viuen en zones sense problemes.

Quan arribin les eleccions ja buscaran la manera de convèncer-los perquè segueixin confiant amb els que els enganyen dia a dia.

LA IMPUNITAT DE L'ANONIMAT

Al llarg dels temps, l'anonimat ha sigut l'eina preferida dels covards, els ressentits i els de poques "llums".

Les xarxes socials han donat, a aquest tipus de pràctica, la plataforma ideal per a desenvolupar, amb tota impunitat, els seus baixos instints.

Ens trobem gent, que sota un pseudònim, més o menys simpàtic, es dediquen a atacar a tot allò que no els hi agrada o que consideren que no està bé i que donant la cara mai s'atrevirien a fer-ho.

Critiquen la política del seu poble o ciutat, critiquen els actes dels demés, però això sí, sense donar la cara.

Molts d'ells són infantils i grollers, altres directament maleducats.

El més greu no són els covards que s'amaguen darrera un fals nom, sinó els que els aclamen, ja que en un altre acte de covardia, aplaudeixen el que ells no s'atreveixen a dir, però sí que voldrien dir.

Fan reso de les paraules de l'anònim i fan seves les declaracions de misteriosos personatges, que moltes vegades no saben qui són.

És la manipulació de les masses mitjançant l'anonimat que ofereixen les xarxes socials.

Fa poc vaig caure en la temptació de fer un experiment i ahir el vaig posar en pràctica.

Vaig atacar a un d'aquests anònims internautes per a veure quina era la reacció dels seus acòlits i el resultat va ser molt satisfactori, en lloc de defensar a l'anònim em van atacar a mi, prenent-se com un atac personal el que jo l'he havia escrit i que en cap moment anava adreçat a ningú més que al anònim.

Gent molt pintoresca, ja que defensen al que, en un principi, deurien exigir que s'identifiqués, però ja sabem que en aquests país, els herois anònims sempre han estat aclamats pel poble.

Veritablement, si he de ser sincer, la meva intervenció en un grup que utilitza l'anonimat per desqualificar i insultar ha estat única i exclusivament per curiositat, volia veure fins a quin punt aquesta societat està malalta i el resultat, al menys per a mi, ha sigut molt decebedor.

Ens queixem de tot, ataquem i insultem, però no fem res per a solucionar-lo. 

Avui és el segon aniversari de l'aparició d'un dels moviments socials més

importants d'aquest segle, el 15M, gent què, donant la cara, s'enfrontat al poder, denunciant les injustícies i fent tremolar els fonaments d'aquesta societat corrupta.

La nostre societat necessita més "15M", "PAH" i menys "Guerreros del Antifaz", els herois com "el Zorro" o "Superman" estan molt bé per els còmics, però a la realitat necessitem gent compromesa, que vagi de front i que doni la cara, la impunitat de l'anonimat és per a covards i, moltes vegades, per a gent cegada per l'odi i l'enveja.

En política està passant el mateix, s'ataquen els uns al altres sense pensar en el que és veritablement important, el benestar del ciutadà.

Com sempre, molts m'atacaran per aquest escrit, però espero que sigui de cara, no anònimament.

"SAYONARA, BABY"

Habitualment no parlo de mi, em trobo avorrit i considero que soc poc interessant, però avui, amb la mort d'un estimat company de professió, m'han vingut a la memòria antigues històries dels meus inicis en el món del doblatge.
En els darrers anys, coneguts, amics i familiars, relacionats amb la meva professió, s'han quedat pel camí.
Allà pels anys 80, després d'uns anys intensos repartits entre la lluita política i el teatre, tres amics varem començar l'aventura d'un estudi de doblatge, un, un empresari del cinema, l'altre un reconegut actor de teatre i de doblatge, i jo, tècnic de só e enginyer de telecomunicacions. El primer en Jordi Bell -Jordi Bellostas Subirachs- l'home dels contactes, i com tots un somiador, l'altre Albert Trifol Verdú, un excel·lent actor, director de doblatge i millor persona.
Entre tots tres varem engegar Soundtrack, en un pis de la plaça Tetuan de Barcelona.
Aviat és va afegir més gent a l'aventura que va acabar convertint-se en un dels estudis de doblatge més importants del país.
Els meus amics i socis van morir prematurament i jo em vaig apartar del projecte dedicant-me a altres coses, també relacionades amb aquest món.
El lector es preguntarà què quina és la raó d'aquesta detallada explicació d'una cosa que, veritablement, no té cap interès, i és perquè durant el temps que va durar la meva relació amb el doblatge, vaig tenir la gran sort de treballar amb els més grans.
Vaig treballar amb Felipe Peña, Rafael Luis Calvo, Rogelio Hernandez, Mª Luisa Solá, Pepe Mediavilla, Manolo García, Elsa Fábregas, Miguel Angel Valdivieso, Carmen Robles, i un llarg etcètera de magnífics actors que han deixat memorables doblatges.
Em deixo a molts, moltíssims, però a qui no em vull deixar és a Constantino Romero, un actor, que, a més a més, de tenir una veu impressionant, tenia la gran facultat de fer-ho ràpid i bé.
Els que no coneixeu la tècnica del doblatge, o al menys la que es feia servir fa trenta anys, el "Take" -fragment curt del film- s'assajava unes dos o tres vegades amb el só original, un parell de vegades sense el só original i finalment s'enregistrava, en Tino ho feia amb un sol visionat, a la primera, la qual cosa demostra la gran capacitat que tenia per identificar-se amb el personatge.
Van ser moltes hores compartint estudi de gravació, hores i hores d'inacabables doblatges que, com sempre, corrien molta presa.
El diumenge ens varem aixecar amb la notícia de que ens havia deixat, encara que la seva veu perdurarà en els immillorables doblatges.
Eatswood, Schwarzenegger, s'han quedat muts, però la màgia del cinema, sempre ens farà recordar-lo quan escoltem allò de "Sayonara, baby".
Fa poc ens va deixar Rogélio Hernández, la veu mítica de Jack Nicholson, i de molts altres, però tenim la sort de seguir-los gaudint mitjançant el cinema i la televisió.
El doblatge sempre a tingut detractors, però, molts d'ells, desconeixen el que és en realitat aquesta professió.
Ara els actors de cinema estan molt preparats, parlen bé, canten i ballen, però fa molts, però molts, anys, hi havien actors que tenien veus desagradables, accents estranys, i gràcies a anònims actors que els hi posaven la seva veu, van triomfar.
El doblatge és una gran professió i gràcies a ells, als actors de doblatge, molta gent ha tingut la oportunitat de plorar o riure en les fosques sales de cinema.
Acabaré com va acabar en Constantino en el seu darrer aparició en públic, el dia que va comunicar que es retirava:
"That's all folks" -això és tot, amics-

DIA DE VAGA... DIA DE XIFRES

Diuen que les desgràcies venen de dos en dos i deu de ser veritat, encara que al PP li venen de... tres o quatre o cinc o... bé, pel que sembla, li estan venint totes de cop.

La vaga de professors, alumnes, pares... crec que fins i tot els guixos i les pissarres.

La llei de l'avortament i la diputada Villalobos marxant de l'hemicicle

La llei de costes, amb els de Greenpeace enfilant-se a l'edifici del Parlament.

Les bogeries del ministre Wert.... i Mourinho.

Preguntareu que què té que veure en Mourinho amb tot això i la resposta és molt fàcil, quasi tots els radicals del PP, és a dir els més fatxes, són del Real Madrid, i és lògic, si el Barça representa el catalanisme més radical, els anticatalanistes tenen que ser del Real Madrid... encara que la Camacho i altre gent del PP, que conec, són del Barça... potser és que el Barça no representa el catalanisme i el Real Madrid no representa el feixisme, pel què algú, amb males intencions, està interessat en manipular l'esport.

Bé, veritablement, en Mourinho no té res a veure amb tot això, és un pobre home amb molts complexes i amb una vida bastant trist, sempre ha estat a l'ombra d'altres, i últimament té que suportar les sonores xiulades del Bernabeu. He ficat a Mourinho pel mig perquè tenia ganes de posar-lo a parir una vegada més.

Com deia, al PP li cauen totes les desgràcies juntes i cada vegada té més complicat seguir al poder amb gran part de la ciutadania en contra.

No explicaré les raons, tots les coneixem, però cada vegada el cercle s'està tancant més i les bajanades són cada vegada més grosses.

La gran sort que té és la fidelitat dels seus periodistes afins, els que utilitzen els diaris com eina propagandista del règim. Segons aquests personatges, la vaga d'avui ha sigut un fracas, quant les dades reals que tenim són d'un seguiment prop del 80%, però els llepaculs afins al règim, és a dir 13TV, La Razón, amb l'inefable Marhuenda, Intereconomia i tots els altres fatxes de torn, parlaran d'un seguiment minoritari, de manifestants pro-etarres, d'antisistema, es a dir les mentides de sempre amanides amb els insults corresponents.

Després tindrem que suportar les inaguantables tertúlies amb les desqualificacions als professors, als alumnes i als defensors d'una educació pública, gratuïta i de qualitat.

Els condescendents seguidors del PP ens voldran convèncer de que la culpa de tot és del govern anterior i que som tan brètols que no ens adonem de les meravelloses qualitats dels membres del govern de Mariano Rajoy.

Segons els informes de la policia, quasi tots els components de la cúpula del PP estan pringats i apareixen a la famosa comptabilitat de Bárcenas.

Segons la investigació policial, l'honesta Esperanza Aguirre, "el azote" dels delinqüents, és tan xoriça com els altres, es a dir, que tots són iguals.

Ens governen una colla de "golfos" i deuríem de fer quelcom.

Algú es preguntarà que com és que no parlo de la decisió del Tribunal Constitucional... és que m'és indiferent, si els de Madrid son uns "golfos" els d'aquí són exactament iguals però parlant català o loapo, tant és.

LLADREGOTS, MANTINGUTS I BORBONS. AH! I MOURINHO.

El títol d'avui podria semblar el d'una pel·lícula dels anys 80, de l'època del famós "destape", però malauradament es tracta d'una realitat.
Però com he dit què semblava el títol d'una pel·lícula donaré nom a cada un dels personatges.
Els lladregots són, i crec que està molt clar, els bancs i concretament "Bankia".
Els mantinguts són, i també està clar, els polítics.
I els Borbons ja sabem, malauradament, qui són.
Els lladregots, una vegada més, actuen a favor del poder i massacren indiscriminadament a qualsevol ciutadà que gosi deixar a deure un miserable euro.
Els mantinguts viuen de "puta mare" i menteixen sense escrúpols a tots els ciutadans.
Els Borbons... bé els Borbons són el que són i quan un d'ells té un petit problema posen en marxa la maquinària de l'estat per tal de que no tingui cap entrebanc en la seva plàcida vida... bé... què quan un Jutge vol imputar a l'infanta -senyora d'Urdangarín- el papa -El Rey- truca al seu fidel servidor -Mariano Rajoy- el qual fa que la fiscalia i l'advocat de l'estat desmuntin qualsevol tipus d'acusació.
Ara, això sí, el papa -el Rey- i el fidel servidor -Mariano Rajoy- no truquen a la fiscalia ni a l'advocat del estat quan una família, sense cap tipus d'ingrés i amb quatre fills, és desnonada de la seva casa per un banc -del grup dels lladregots- per no pagar unes quotes -uns milers d'euros- de l'hipoteca.
Amb la no imputació de l'infanta -la filla de papa i senyora d'Urdangarín- que ha gaudit dels diners dels contribuents per viure de "puta mare", es demostra una vegada més que la justícia no és igual per a tots.
Els mantinguts ho han celebrat com si de la "décima" es tractés -molts dels mantinguts són del Real Madrid- els Borbons també ho han celebrat i els lladregots, potser, també, ja que han aconseguit arruïnar una vida més.
La monarquia cada vegada està més desprestigiada, per a un republicà convençut com jo és una bona notícia, i espero que els ciutadans s'adonin de que continuar-los mantenint és un greu error.
El que també és cert és que els dos qualificatius que encapçalen l'escrit d'avui encaixen perfectament amb els Borbons pel que podria tant sols parlar d'ells, però no em ve de gust.
El que la justícia és igual per a tots és una fal·làcia més a les que ens té acostumat el govern del PP.
Per robar uns bolquers et poden caure tres anys de presó, per ser còmplice de robar milions d'euros als contribuents, no imputació, i per blanquejar els diners que roba el teu amant a Marbella -la Pantoja- dos anyets i no té que ingressar a la garjola.
Ah! em descuidava de parlar d'en Mourinho... sabeu què... que li donin pel sac, al igual que als lladregots, els mantinguts i els Borbons, són tots iguals, manipuladors, mentiders i deslleials amb tots els que, a les urnes, van confiar en ells.
Als mantinguts els podrem fer fora aviat... als lladregots... espero que també... en Mourinho es marxarà sol... però, collons, als Borbons no hi ha manera de fotre'ls fora... els francesos si que ho van fer bé... encara tindran la guillotina a la Bastilla?

LLEPACULS I ZOMBIS

Avui no tenia moltes ganes d'escriure, la raó, potser, és que em canso de repetir sempre les mateixes coses, de donar publicitat gratuïta a tots aquests bocamolls, que creient-se en possessió de la veritat, creuen crear càtedra cada vegada que obren la boca, però ha sortit per televisió el què, a partir d'ara, catalogaré com la meva "musa", l'inefable Paco Marhuenda, i no m'he pogut resistir.
Em meravella la capacitat que té per trobar una explicació a cada bestiesa que fa el govern.
M'he preguntat moltes vegades sinó es cansa de pilotejar tan descaradament al PP.
Té que ser molt cansat està tot el dia buscant explicacions a tots els actes d'en Rajoy i la seva colla de "descerebrats".
És como el líder d'una banda de "zombis", marca un camí per a que tots els fidels seguidors "peperos" el segueixin i actuïn segons les directrius que marquen des del partit, les quals, ell difon mitjançant el pamfletari diari que dirigeix.

No és l'únic, però si el més fidel al PP, potser pel seu passat a les files del partit.
Tenim als éssers estranys que pul·lulen per "13TV "i per "Intereconomia", però aquests són
tan, però tan fatxes, que estan en contra de tot i de tots, no tenen cap credibilitat i estan adreçats a un públic totalment allunyat de la realitat de la nostra societat, per tant no cal ni tan sols perdre un minut amb ells.
Com anava dient, l'amic de "La Razón", arriba a ser fastigós.
Amb la seva condescendència i prepotència ens vol fer veure que el que fa el seu estimat amic, Mariano Rajoy, és el millor pel país.
Avui treuen pit, hi ha 46.050 aturats menys... i?
És a dir: 6.202.700 aturats, menys els 46.050... queden 6.156.650 aturats...
Ho celebrem?
Sembla mentida la capacitat que han desenvolupat els membres del govern per manipular-nos i intentar fer-nos veure que això és una bona notícia.
Estem per sobre dels sis milions d'aturats, el país pràcticament en fallida, amb un 57% d'atur juvenil, amb famílies sense cap ingrés i gent vivint al carrer, i els llepaculs de torn treuen pit i feliciten al govern per la seva tasca.

Veieu?
Ja torno a parlar del mateix, per això no volia escriure avui.

Parlaré de futbol... d'en Messi, que ja torna a marcar gols a parells, d'en Mourinho, que ja torna a tocar els collons a tothom...
Tampoc, és molt avorrit.

Crec que em posaré a llegir, és més útil, ja que escrivint tant sols faig que repetir el què ja se i llegint aprendré coses noves... potser llegiré "La Razón" o miraré "El Gato al agua", potser amb una mica de sort... s'ofega.

LES RAONS DE L'ATUR

Avui m'he adonat de la raó per la qual tenim un tan alt index d'atur al nostre país, i ha sigut gràcies a l'entrenador del FC Barcelona, Tito Vilanova.

Pensareu que què té que veure el futbol amb l'atur i m'explicaré.

El Barça ha caigut eliminat de la màxima competició europea, de la manera més penosa, amb dos contundents derrotes.

L'entrenador del Barça va fer una aliniació que no era gens competitiva i ni l'adequada per intentar, ja no remuntar l'eliminatòria, sinó per a tan sols guanyar el partit.

Tothom es va quedar sorprès quan en Messi, el millor jugador del món, no va sortir a disputar el partit.

La davallada va ser colosal i l'explicació del "staf" tècnic del Barça de la no participació de Messi en el partit va ser per la por a que es pogués lesionar. El jugador què més diners guanya en el futbol del nostre país i potser d'Europa, el designat quatre vegades pilota d'or, el número u... no juga per por a lesionar-se en el partit més important de la temporada.

A les hores perquè el tenim?

Per fer-li cinc gols a equips de tercera categoria?

Per marcar-li gols tant sols al Real Madrid?

El millor jugador del món ha de jugar sempre i si té por a lesionar-se que es dediqui a un altre cosa.

Dit això, em va venir una idea al cap, si tothom actua igual... ja tenim la raó de l'atur.

Els obrers de la construcció no pugen als andamis per por a caure, els miners no baixen a la mina per por a que s'ensorri, els bombers no apaguen els incendis per por a cremar-se i així tota un reguitzell de professionals, que no poden desenvolupar la seva tasca per por al que els hi pugui passar.

Us imagineu que un cirurgià no operi a un malalt en estat greu per por a fer-se un tall amb el bisturí?

Us imagineu que els pilots dels avions no s'enlairin per por a estavellar-se?

El govern ens tracta com a idiotes i els dirigents esportius estan agafant els mateixos vicis.

Ens expliquen mentides, sense cap rubor, i creuen que ens les creiem.

La meva indignació durant aquests dies ha anat augmentant, la situació sociopolítica del nostre país és cada vegada més decebedora, però que ja ens enganyi l'entrenador del Barça no és de rebut.

Algú podrà dir que tant sols és futbol, però crec que és un reflex de la nostre societat. No es té cap respecte, tant és que sigui política o esport, pel ciutadà, és manipulat per els que manen.

Els polítics ens venen que el que fan és el millor per nosaltres i els dirigents esportius ens volen vendre que el que fan és el més adient.

La diferència és que els polítics menteixen i manipulen sobre les dades de participació a les manifestacions i els dirigents esportius no poden... tants seients... tants espectadors. Ahir al Camp Nou 96.000 espectadors, més o menys, i a les manifestacions del primer de Maig... doncs no ho sé, 1 o 1.000.000, tant és, l'únic que és cert és què Alemanya ens va tornar a fotre.

DIA... DEL TREBALL...ADOR?

Primer de Maig, dia del treballador...
Com es pot celebrar el dia del treballador amb més de sis milions d'aturats?
No seria més lògic celebrar el dia del "no treballador"?
Estem en un país totalment atrotinat.
Estem patint la pitjor crisi de la història recent i, encara així, tenim que sentir, per televisió, a pseudo periodistes, afins al règim, defensar la maleïda reforma laboral.
Tenim que aguantar a impresentables, amb la vida solucionada, donar lliçons d'economia i política i, amb una condescendència ofensiva, explicar-nos que els culpables de la situació som nosaltres i que el govern del PP, inútil i incompetent, fa el millor per fer-nos la vida més fàcil.
Ens volen fer creure que amb la nefasta política econòmica que estan portant a terme, sortirem de la crisi i es crearan llocs de treball.
Ens volen fer creure que ho estan fent bé.

Ja n'hi ha prou.
Crec que ha arribat el moment de rebentar-ho tot, la situació és insostenible i la gent tenim que exigir la convocatòria de noves eleccions.
Aquest govern a tocat fons, és totalment incapaç de solucionar els problemes a curt termini i la única solució que planteja és la de deixar passar el temps i que ell ho arregli.
Els periodistes afins al règim utilitzen les mateixes desqualificacions, que els seus homònims, feien servir fa més de cent anys amb les primeres manifestacions de treballadors a Anglaterra
o als Estats Units, desqualifiquen sistemàticament als sindicats i als líders sindicals, insulten sense pudor a tot el que gosi defensar als treballadors.
Els mals governants, que patim, fan sortir a milers i milers de policies al carrer per intimidar al ciutadà. Vivim un règim feixista amb el vist i plau de bona part de la premsa, que si fos honesta, estaria de part del treballador.
Crec que comencem a estar farts de tanta condescendència i tanta mentida.

Fins el més analfabet sap que si no hi ha consum no es pot crear feina, si els bancs no donen crèdits no hi han inversions en noves empresses que crearan llocs de treball i que si l'economia no es revitalitza és impossible sortir d'aquest immens forat en el que ens han ficat.
Ens van enganyar amb promeses de millores, amb cants de sirena que predeien grans canvis i tot ha quedat en més atur, més pobresa i més desolació.
I em pregunto... el senyor Rajoy pot dormir per les nits?
Aquesta colla de pocavergonyes que mal dirigeixen el país... es poden mirar al mirall als matins?

Gent sense escrúpols com Mª Dolores de Cospedal, Esperanza Aguirre, Cristóbal Montoro o Luis de Guindos, un ministre d'Economia que diu que no ha vist mai un bitllet de 500€, quina capacitat tenen per governar un país?
Cada vegada la situació és pitjor i, a sobre, tenim que suportar els insults i desqualificacions dels periodistes llepaculs afins al poder.
Ens queda l'esperança de que de tant llepar culs es mengin una merda.

MALAIDA HERÈNCIA

Hem sentit, fins a la sacietat, que tots els problemes que estem patint són conseqüència de l'herència rebuda de l'anterior govern.

Hem sentit, també fins a la sacietat, que amb el PP tot aniria millor.

Doncs bé, sembla ser que tot va a pitjor, l'atur ha augmentat escandalosament i el govern s'ha declarat totalment incapaç de solucionar-lo.

Aquesta herència qui se l'haurà de menjar?

No se si amb l'anterior govern les coses haurien empitjorat o no, però del que si estem segurs és que totes les promeses del Partit Popular eren mentida. Tenim el pitjor president de govern de la història.

Tenim els pitjors ministres de la història i una vegada demostrada clarament la seva inutilitat, segueixen intentant enganyar-nos, segueixen utilitzant eufemismes per no dir les coses tal i com són, continuen creient-se que som idiotes.

En una roda de premsa, totalment ofensiva i indecorosa, el ministre Montoro, una

vegada més, tractant-nos amb la seva habitual condescendència, en lloc de comunicar què, d'una manera o altre, els impostos pujarien una vegada més, va dir que el que es feien eren uns ajustos tributaris i que la pujada temporal del IRPF, que tenia que tornar a ser com abans, seguiria un any més.

No soc economista, però estic segur que així no se surt del forat en el que ens han ficat.

Llevant poder adquisitiu als treballadors no és una manera lògica de crear llocs de treball.

La roda de premsa de la que he fet menció anteriorment em va fer recordar aquells comunicats d'ETA, amb els tres encaputxats darrera d'una taula rectangular.

Més a més el discurs no difereix molt d'aquells.

Els terroristes ens assassinaven amb bombes i aquests ens maten privant-nos de la sanitat, de poder adquisitiu per poder menjar i de possibilitats de poder viure sota un sostre digne.

L'actitud d'aquest govern és la d'una dictadura; reprimeix al poble fins a punts inaguantables, limita els drets dels ciutadans i menysprea totalment al poble.

La famosa herència que ara heretaran els nostres fills i nets és culpa, única i exclusivament, d'aquests pocavergonyes que ens governen, és culpa d'en Mariano Rajoy, és culpa dels seus ministres i de tots els seus acòlits, els de la premsa fidel al règim que porten dos anys defensant el que es indefensable.

Hem arribat a nivells totalment insuportables i ells se'n riuen. Surten a fer declaracions gentussa com l'Esperanza Aguirre per a dir: "España está "el

doble de mejor" que la última vez que hubo crisis".

Que tenim que fer?

Algú s'estranyaria si un grup d'exaltats surt al carrer i comença a matar gent?

Sort té aquest govern corrupte, inepte i mentider, de que els ciutadans d'aquest país som molt més sensats que ells.

Sort té aquest govern de que els ciutadans, de moment, seguim parlant a les urnes, però que vagin amb compte, en aquest país hem fet fora a hòsties a Musulmans, Francesos, Anglesos i tots aquells que han gosat en atemptar contra la nostra llibertat.

La paciència té un límit i estic notant que molts ciutadans estan arribant al seu límit.

Senyor Rajoy, més val que marxi, sinó el farem fora a hòsties, d'acord?

I DIUEN QUE TOT VA BÉ... QUINS COLLONS

Més de sis milions d'aturats...
Més de 1500 policies per evitar que els ciutadans es puguin expressar lliurement davant el Congrés dels Diputats...
Milers i milers d'euros en dietes per a polítics que cobren sous desorbitats... La televisió pública censura i veta una entrevista a Ada Colau...
Els ministres menteixen sense cap tipus d'escrúpols...
La senyora de Cospedal fa tractes amb el govern Xinès que menysprea els drets humans...
Encara hi ha algú que tingui arguments per a defensar a aquest govern corrupte i inepte?
Doncs sí, els llepaculs "pseudo periodistes directors" de diaris feixistes que menyspreen sistemàticament als ciutadans.
L'atur ha pujat clamorosament i "La Razón", "ABC", "Intereconomia", etc, etc, etc... segueixen defensant la maleïda reforma laboral.
Ells tenen la vida solucionada -mentre manin els seus amics feixistes- i no els hi preocupa que, pares de família, tinguin que sortir a burxar en els contenidors d'escombraries per poder donar de menjar a les seves famílies.
No els hi preocupa que hi hagi un 57% d'atur juvenil.
No els hi importa que la majoria dels majors de 50 anys, que ara no tenen feina, no el tindran mai més... l'únic que els importa és continuar llepant els culs, dels seus amos, per poder mantenir el seu estatus i gaudir dels favors del poder.
Cada vegada tenim més corruptes i més polítics deshonestos.
Cada vegada la desolació és més patent en el ciutadà i ens estem convertint en el país trist i en blanc i negre que, molts crèiem, que havíem abandonat allà per l'any 75.
Les manifestacions, són cada vegada, més violentes.
La desesperació, malauradament, fa perdre, moltes vegades, el sentit comú i el que podria

ser una demostració pacífica del descontent és converteix en un acte desmesurat i violent, que moltes vegades, com en l'època franquista, és rebentat per la mateixa policia.
Tots hem vist els infiltrats començar els aldarulls i això són tàctiques totalment feixistes.
Potser és que veritablement estem en una dictadura feixista i ens l'han disfressat de democràcia... en Franco deia que Espanya era una "democràcia orgànica".
Tenim un president de govern mentider, fals i covard.
Tenim uns ministres ineptes i corruptes, i una oposició totalment inoperant, més pendent de qui manarà en el partit que de agafar el toro per les banyes i posar-se al capdavant dels moviments ciutadans i intentar fer fora a aquest govern basat en la mentida.
Potser, avui, tinc una visió molt pessimista, però per molt que barrino no veig cap solució que no passi per fer fora a aquesta colla de pocavergonyes.
Fins i tot el Barça, que portava una ratxa espectacular, va perdre estrepitosament a Munic... sort que el Borussia ens va donar una alegria.

SANT JORDI...EL DRAC...ELS LLIBRES...

Avui, potser, és el pitjor dia per escriure.

Avui és el dia en que els que veritablement saben escriure surten de les seves cavernes màgiques i prenen contacte amb la resta dels mortals.

És el dia en el que els treballadors de la ploma i el paper -quasi segur de l'ordinador- tenen els seus veritables moments de glòria, són aclamats i venerats por uns seguidors que, moltes vegades, no saben ni qui són i ni han llegit quelcom del que han escrit.

Es fan grans cues per aconseguir la dedicatòria en un llibre que només servirà per "fardar" davant els amics i que restarà en un racó d'una polsosa prestatgeria.

Les editorials esperen que les vendes augmentin malgrat les pujades d'impostos i l'encariment dels materials amb el que es fan els llibres.

Pels preus que veig últimament estic convençut de que els llibres es fan amb pols

de banya d'unicorn blau, aquell que va perdre en Silvio Rodriguez.

Els ciutadans surten al carrer, compren llibres, que no llegiran, i roses que moriran en un gerro, això sí amb la seva corresponent "aspirina".

La cultura no interessa a ningú, si no els llibres es vendrien tot l'any, el que importa és passejar-se amb el llibre, signat per l'autor, al llarg de tota la fira, esperant que els coneguts els vegin.

La diada de Sant Jordi s'ha convertit en el gran aparador per a tots, els escriptors i els lectors, tots esperen ser vistos i veure als demés, però si els hi preguntem que se celebra veritablement... ningú ho sap.

Hi han moltes històries, però la que més m'agrada és la següent:

"En Capadòcia-regió que canvia de nom segons el lloc on s'expliqui-hi havia un drac que atacava al regne. Morts de por, els habitants van decidir lliurar-cada dia dos anyells al drac per satisfer la seva gana i que no ataqués la vila. Però quan els animals van començar a escassejar es va decidir enviar una persona-escollida per sorteig-i un be.

Aquella família que veia com un membre era devorat pel drac rebia, a canvi, tot tipus de riqueses com a compensació.

Hi ha dues versions de la llegenda: d'una banda, que el poble es va cansar de que cap membre de la família reial fos enviat i que per tant havia de ser la princesa qui va ser devorada i, per altra, que un dia va ser la princesa l'escollida per sorteig per acompanyar al be.

Sigui com sigui, de camí fins a la cova del drac, la princesa es va trobar al cavaller Jordi i aquest, matant al drac clavant-li la seva espasa, la va rescatar. De la sang que va brollar del cos sense vida del monstre va néixer una rosa vermella que el cavaller li va lliurar la princesa."

Bé, la història és bonica, però fantasiosa, com l'unicorn blau d'en Silvio Rodriguez i per l'únic que serveix és per somiar en que encara hi han cavallers disposats a salvar princeses, encara que malauradament en aquests temps no tenim dracs.

No, no és cert, a la fira del llibre de Girona he tingut la sort de trobar-me amb una colla de cavallers, els membres de la PAH, que lluiten dia a dia amb els ferotges dracs de la nostre època, els bancs... Sant Jordi és viu.

ELUCUBRACIONS D'UN TROGLODITA VOCACIONAL

El títol de l'escrit d'avui pot semblar una bestiesa, però espero explicar-lo el suficientment clar per aconseguir que al final sigui una colossal bestiesa, tal i com ho sembla ara.

Avui m'he fixat que hi han molts animals que conviuen amb nosaltres -no em refereixo als polítics- com els ocells, els coloms, els insectes... les rates, tampoc em refereixo en aquest cas als polítics, i que són molt més feliços que nosaltres.

Els ocells fan el niu en un arbre o a la cornisa d'una casa i viuen feliços, les rates viuen a les clavegueres i tan feliços, no molesten a ningú. No tenen hipoteques ni crèdits en els bancs, ni han invertit en preferents. No fan manifestacions, no en tenen cap necessitat de protestar per a res, per tant són els habitants perfectes per a un govern com el del PP.

El senyor Montoro es queixa de que hi ha massa soroll, la senyora de Cospedal acusa de nazis als ciutadans que defensen els seus drets, la senyora Botella se'n burla dels que li fan escratxe, es a dir, no tenen cap respecte envers el ciutadà, pel que serien molt feliços governant ocells, rates i coloms.

També és cert que ja ens tracten com si ho fóssim, no es preocupen el més mínim de si tenim casa o podem menjar o feina o roba, tant és, pel que crec que s'han cregut que som animalots.

Estic convençut que tots als que hi nombrat abans, estan més preocupats del benestar del seu gos o gat que del d'una família d'un barri marginal.

L'empatia tindria que ser un requisit obligatori per a un dirigent polític. No es pot fer política amb un sou descomunal i amb un compte corrent molt sanejat, ja que no és la realitat de la majoria dels ciutadans.

No són capaços d'entendre els problemes reals de les persones, perquè no viuen com la majoria de les famílies.

Sí un polític hagués de lluitar cada dia per a treure endavant a la seva família, fer mil i una piruetes per poder pagar els rebuts de la llum, el gas l'aigua, o fer un munt de comptes per poder comprar unes sabates noves als seus fills, potser mirarien als ciutadans amb uns altres ulls.

La política ha passat de ser una vocació de servei públic a una feina per a tenir la vida solucionada.

Estem farts de llegir les quantitats desorbitades de diners que s'embutxaquen molts membres del govern, de comptes a Suïssa i de viatges a Canada a esquiar o a un Spa de luxe a Portugal.

Si fóssim ocells viuríem en un niu en un arbre o a les clavegueres si fóssim rates.

Els troglodites vivien en cavernes i no tenien que pagar hipoteques, no tenien que suportar polítics ni banquers i van ser feliços molts segles.

No aprendrem mai, sempre ens acabem complicant la vida i intentant solucionar els problemes creant més problemes, potser tindrem que tornar a viure a les cavernes... encara que al igual vénen els ecologistes i diuen que estem malmetent la natura... o algun alcalde del PP l'ha requalificat i és zona industrial... quina bestiesa.

PUJAR-SE AL CARRO

Algú s'ha adonat què els que més demanen la independència, són els que ho podrien haver fet fa molts anys?

M'explicaré, encara que és una teoria una mica caòtica.

Els independentistes més radicals són gent d'edat compresa entre els 50 i 70 anys, és a dir, gent que podria haver reclamat la independència fa uns 30 o 40 anys i no ho van fer.

Els joves, entre 20 i 40 anys, estan més preocupats pels problemes socials, lluiten per aconseguir que els altres puguin viure millor.

Aquest absurd pensament m'ha vingut al cap al escoltar a un veterà polític en una entrevista a televisió. Un polític que porta molts anys a la palestra i que ara, com molts de la seva generació, s'han apuntat al carro del independentisme.

Sempre he deixat molt clar que no soc independentista, però respecto profundament a qui defensa aquesta opció, a qui no puc respectar és a qui ha tingut la oportunitat de lluitar per unes idees i, per comoditat, no ho va fer en el seu moment.

Ara, què els joves han aixecat la veu, és molt fàcil pujar-se al carro. Han tingut que ser els més joves, amb el seu inconformisme, els que han tingut que fer entrar en raó als vells dinosaures que han estat adormits durant molts anys.

No recordo cap discurs independentista del President Mas fa uns anys.

No recordo cap polític dels que han manat durant molts anys a Catalunya, plantar-se a Madrid i, al president de torn, exigir-li un referèndum per decidir el futur.

Hem vist a polítics tontejant amb el govern de Madrid i la Monarquia per aconseguir favors, que moltes vegades, eren totalment innecessaris.

No se com acabarà aquesta aventura independentista, però el que tinc molt clar és que no ho aconseguiran els que ho podrien haver fet fa molts anys. Els únics que poden aconseguir aquest viatge a Ítaca, com diu en Mas, són els que ara tenen un altre feina... aconseguir que la gent segueixi tenint una casa, pugui tenir un lloc de treball i una qualitat de vida, que tots aquests que ara reclamen la independència, no van ser capaços d'aconseguir que la mantinguéssim.

No poden venir ara els Mas, Maragall, Rahola, etc, a dir-nos que la solució als problemes, que ells han ajudat a empitjorar, és la independència, ja que ells no la van reclamar quant van tenir la oportunitat.

Hem vist a aquests polítics a les desfilades del 12 d'Octubre a Madrid, al costat del rei Joan Carles, els hem vist a recepcions a la Sarsuela, rodejats de tots els ministres de torn, i ara, amb l'afany de posar-se unes medalles que no els hi pertanyen, reneguen de tot el que van fer i ens volen fer creure que són els que salvaran el país.

No em puc creure que hagin canviat tan radicalment de pensament.

No em puc creure que els que fa uns anys es passejaven pels "ministerios" com paons, ara defensin unes idees què abans mai havien defensat.

Estic segur que el camí cap a una veritable independència començarà el dia que els que ara lluiten pels drets dels més desprotegits ho puguin fer des d'un escó del parlament i no des del carrer.

PIXAR FORA DE TEST

El pixar fora de test és un costum molt arrelat a la cultura hispànica, o potser tindria que dir a la península ibèrica.
El ministre Margallo ha criticat... o, no ha acceptat de bon grat, la victòria de Maduro a Veneçuela i el, recent proclamat, president de la República Bolivariana de Veneçuela no ho ha acceptat molt cavallerosament.
Ha volgut emular al seu predecessor, però la diferència és tant gran entre l'un i l'altre, que ha quedat en una mera anècdota.
Però el que m'ha meravellat és la defensa hercúlia que la gent d'esquerres està fent d'aquest futur... dictador?
Capriles no m'agrada, però els tramposos tampoc.
Per les notícies que he rebut d'amics i familiars des de aquell país, les darreres eleccions no han estat tot lo netes que els veritables demòcrates desitgem.
Sembla ser que han votat en nom de gent que no va anar a votar... bé una serie de irregularitats poc saludables per començar un mandat.
Ara, el que no entendré mai és la defensa que s'esta fent de Maduro i l'atac a Capriles pel sols fet de què un és de dretes i l'altre de... no sé de què.
És una manera diferent de fer política, aquí parlen actors fracassats sense cap sentit de la decència, com l'impresentable Toni Cantó, al qual no li dedicaré ni una sola línia més, i allí parlen els esperits de presidents morts mitjançant ocells.

Faré un incís... en Toni Cantó és un "capullo" integral.

Com deia, la política a segons quins països d'Amèrica és molt diferent a la que patim a Europa i ja va sent hora de que ens preocupem més de casa nostra què de la casa dels demés.
Ja fa temps vaig dir que amb la mort d'Hugo Chavez, a Veneçuela li esperaven temps molt durs, ja que cap dels dos candidats té el carisma del desaparegut comandant i, tots dos, semblen més la caricatura d'un personatge de pel·lícula de sèrie "B", què dos dirigents seriosos i preparats per dirigir un dels països més rics del món.

Un altra gran diferència entre la política d'Amèrica i d'Europa, l'hem pogut veure amb l'actituddel president dels Estats Units arrel de l'atemptat de Boston. Quan a Espanya, concretament a Madrid, morien cinc noies, a la macro festa del Madrid Arena, la màxima autoritat de la ciutat, l'Ana Botella, marxava a un Spa a Portugal amb el seu marit i el president del govern s'amagava sota les faldilles d'alguna ministra.

Als Estats Units, moren tres persones en un atemptat a Boston i el primer en sortir i donar la cara és el president Obama i ordena que és faci una exhaustiva investigació per esbrinar els fets com més aviat millor.
Aquí, a Espanya, encara s'estan tirant les culpes dels uns als altres, sense assumir cap tipus de responsabilitat.
Sempre he cregut què no tenim cap dret a criticar les polítiques d'altres països, ja que la moralitat dels nostres polítics deixa molt que desitjar i no són millors que els Maduro, Capriles i companyia. Tant sols tenim que mirar d'on venen molts d'ells... d'una ferotge dictadura, al menys molts dels dirigents d'Amèrica del Sud han lluitat per la llibertat dels seus països... aquí lluiten per tenir més diners i més contes secretes a Suïssa.

FEIXISTES, NAZIS I SAMARRETES... AH! I DÉU

El passat diumenge va ser 14 d'Abril, per molts és una data qualsevol, però pels que encara seguim creient que el camí cap a la III República és inexorable va ser un dia diferent.
Es van celebrar multitud d'actes i la dreta casposa, avui, treu foc pels queixals.
S'està posant en dubte la necessitat de mantenir una monarquia corrupta i innecessària i això fa trontollar els fonaments d'un estat basat en la supremacia dels rics per sobre dels menys afavorits.
Associacions com la PAH són molestes per la dreta i els benestants, i s'ha obert la veda per
anar a la cacera de qualsevol que aixequi la veu en contra dels poderosos.
Se'ls cataloga de terroristes, d'assetjadors i de tot allò que pugui minar la seva credibilitat i
legalitat.
Gentussa com, els mal anomenats, sindicat "Manos Limpias" -té collons que es facin anomenar "Manos Limpias" quan la majoria dels seus integrants venen de famílies amb les mans tacades de sang, coses d'una transició mal feta- bé, com deia, aquesta colla d'impresentables, hereus del franquisme més sanguinari, i més propers al feixisme que a la democràcia, han denunciat a l'Ada Colau per amenaces i coacció per els "escraches"... és de conya, si no fos perquè el problema és molt més greu d'el que es creuen aquests feixistes.
Està clar que la III República no solucionaria el problema, ja que aquest ve de molt lluny, del dia en que es va decidir oblidar totes les barbaritats fetes pels franquistes, però al menys serviria per fer una neteja en els alts estaments de l'estat.
Serviria per tancar la boca a aquests franquistes remodelats a monàrquics i que s'han cregut que són els amos de l'estat.
Serviria, al cap i a la fi, per fer una revolució i intentar canviar les coses.
Un estat veritablement democràtic no ha de permetre que els seus dirigents maltractin als ciutadans.
Estem patint agressions verbals i físiques, la policia no té cap respecte pels drets de la població i els polítics qualifiquen de terrorista o "NAZI" a tot aquell que està en contra de les seves corruptes actuacions.
El Partit Popular, mitjançant els seus més qualificats impresentables, ha començat una creuada per desacreditar a tots els que intenten fer millor la vida dels seus conciutadans.
Han sortit a la palestra la tant enyorada "lideresa" Espe, el inefable amic d'en Bush, el dels peus a la taula i accent texà, es a dir, l'Aznar i tota una colla de pallassos, molt ben adoctrinats, que expel·leixen exabruptes sense cap tipus de pudor.
La gent surt al carrer, protesta i porta a terme accions per demostrar el seu descontent amb els dirigents i aquests miren cap a un altre lloc i deixen anar els seus, ben ensinistrats, acòlits per evitar tenir que donar la cara, no sigui que algun exaltat es les trenqui.
La situació cada cop és més tensa i com aquest, inepte, govern no canvii poden passar coses molt greus... encara que com el president Rajoy li ha regalat una samarreta de la selecció espanyola de futbol al Papa Francesc, Déu l'il·luminarà i... maleïda ressaca després de tanta celebració...

ESCRACHE

Tenim una nova moda: El "escrache".
Què és?
Doncs una nova manera de tocar els collons als polítics.
Bé, fins aquí tot normal, ells ens toquen els collons a nosaltres amb la seva nefasta política i nosaltres a ells.
Però, com és normal en aquest país, líder en fer les "gilipollades" més clamoroses, el ministre de torn ha decidit, en lloc d'aplicar la llei, legislar aquesta forma d'assetjament.
Ara només se'ls hi podran tocar els collons als polítics des de una distància de 300 metres...
Crec que aquest món cada dia està més boig.
Ens movem per modes portades d'altres països, copiem el pitjor de cada lloc i seguim votant als mateixos ineptes.
No sé si el "escrache" serveix per quelcom... bé sí, per fer emprenyar a la premsa de dretes fidel al règim... i per omplir hores i hores de tertúlies inútils.
Sempre he cregut que en els sous dels polítics està inclòs el patir aquest tipus de coses, però el que no crec és què els familiars tinguin que suportar això.
Assetjar als polítics en els seus llocs de treball, seus dels partits o fins i tot quant caminen pel carrer, de moment, no és il·legal, però, anar a les cases particulars, crec, que no és molt ètic.
El què està clar és que no ens hi posarem d'acord, per a uns és una forma de protestar i per a altres una manera de molestar, no penso prendre partit, a mi personalment no m'agrada, però no ho criticaré.
Un altre tipus de "escrache", el qual ningú el critica, és el que fan totes les persones que se situen a les portes dels jutjats per increpar als imputats en diferents casos. Són els jutges i jurats d'uns judicis populars que moltes vegades són emparats per la premsa més radical.
En aquest país tenim la mala costum de jutjar, en molts cassos, abans que es pronunciïn els jutges.
El grau de crispació del ciutadà, per culpa de la situació actual, ha arribat a punts veritablement surrealistes.
Veiem gent insultant a persones que tant sols estan imputades, no se sap si són culpables o innocents i ni tant sols els coneixen, però tant és, la premsa partidista ja els ha jutjat abans que els jutges i els ciutadans segueixen fidels les directrius d'uns manipuladors, habitualment dirigits per polítics interessats.

Em recorden les "punxadores"; dones què durant la revolució francesa punxaven, amb agulles de teixir, a els condemnats a la guillotina mentre eren transportats per el mig de la gent.
Estem tornant a temps passats, en que els judicis es feien a les places públiques i el poble era el que decidia el futur, moltes vegades molt negre, del condemnat.
Potser sí que tindrem que desempolsar les guillotines i deixar que el poble jutgi als corruptes, així no tindrem que veure situacions tan vergonyoses com l'absolució del senyor Camps... calla no, el va jutjar un jurat popular... crec que ja no funciona ni això... tindrem que tornar al "escrache", no serveix, però al menys toca els collons als... delinqüents? corruptes?