Avui,
potser, és el pitjor dia per escriure.
Avui
és el dia en que els que veritablement saben escriure surten de les
seves cavernes màgiques i prenen contacte amb la resta dels mortals.
És
el dia en el que els treballadors de la ploma i el paper -quasi segur
de l'ordinador- tenen els seus veritables moments de glòria, són
aclamats i venerats por uns seguidors que, moltes vegades, no saben
ni qui són i ni han llegit quelcom del que han escrit.
Es
fan grans cues per aconseguir la dedicatòria en un llibre que només
servirà per "fardar" davant els amics i que restarà en un
racó d'una polsosa prestatgeria.
Les
editorials esperen que les vendes augmentin malgrat les pujades
d'impostos i l'encariment dels materials amb el que es fan els
llibres.
Pels
preus que veig últimament estic convençut de que els llibres es fan
amb pols
Els
ciutadans surten al carrer, compren llibres, que no llegiran, i roses
que moriran en un gerro, això sí amb la seva corresponent
"aspirina".
La
cultura no interessa a ningú, si no els llibres es vendrien tot
l'any, el que importa és passejar-se amb el llibre, signat per
l'autor, al llarg de tota la fira, esperant que els coneguts els
vegin.
La
diada de Sant Jordi s'ha convertit en el gran aparador per a tots,
els escriptors i els lectors, tots esperen ser vistos i veure als
demés, però si els hi preguntem que se celebra veritablement...
ningú ho sap.
Hi
han moltes històries, però la que més m'agrada és la següent:
.jpg)
"En
Capadòcia-regió que canvia de nom segons el lloc on s'expliqui-hi
havia un drac que atacava al regne. Morts de por, els habitants van
decidir lliurar-cada dia dos anyells al drac per satisfer la seva
gana i que no ataqués la vila. Però quan els animals van començar
a escassejar es va decidir enviar una persona-escollida per sorteig-i
un be.
Aquella
família que veia com un membre era devorat pel drac rebia, a canvi,
tot tipus de riqueses com a compensació.
Hi
ha dues versions de la llegenda: d'una banda, que el poble es va
cansar de que cap membre de la família reial fos enviat i que per
tant havia de ser la princesa qui va ser devorada i, per altra, que
un dia va ser la princesa l'escollida per sorteig per acompanyar al
be.
Sigui
com sigui, de camí fins a la cova del drac, la princesa es va trobar
al cavaller Jordi i aquest, matant al drac clavant-li la seva espasa,
la va rescatar. De la sang que va brollar del cos sense vida del
monstre va néixer una rosa vermella que el cavaller li va lliurar la
princesa."
Bé,
la història és bonica, però fantasiosa, com l'unicorn blau d'en
Silvio Rodriguez i per l'únic que serveix és per somiar en que
encara hi han cavallers disposats a salvar princeses, encara que
malauradament en aquests temps no tenim dracs.
No,
no és cert, a la fira del llibre de Girona he tingut la sort de
trobar-me amb una colla de cavallers, els membres de la PAH, que
lluiten dia a dia amb els ferotges dracs de la nostre època, els
bancs... Sant Jordi és viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada