En els darrers anys, coneguts, amics i familiars, relacionats amb la meva professió, s'han quedat pel camí.
Allà pels anys 80, després d'uns anys intensos repartits entre la lluita política i el teatre, tres amics varem començar l'aventura d'un estudi de doblatge, un, un empresari del cinema, l'altre un reconegut actor de teatre i de doblatge, i jo, tècnic de só e enginyer de telecomunicacions. El primer en Jordi Bell -Jordi Bellostas Subirachs- l'home dels contactes, i com tots un somiador, l'altre Albert Trifol Verdú, un excel·lent actor, director de doblatge i millor persona.
Entre tots tres varem engegar Soundtrack, en un pis de la plaça Tetuan de Barcelona.
Aviat és va afegir més gent a l'aventura que va acabar convertint-se en un dels estudis de doblatge més importants del país.
Els meus amics i socis van morir prematurament i jo em vaig apartar del projecte dedicant-me a altres coses, també relacionades amb aquest món.
El lector es preguntarà què quina és la raó d'aquesta detallada explicació d'una cosa que, veritablement, no té cap interès, i és perquè durant el temps que va durar la meva relació amb el doblatge, vaig tenir la gran sort de treballar amb els més grans.
Vaig treballar amb Felipe Peña, Rafael Luis Calvo, Rogelio Hernandez, Mª Luisa Solá, Pepe Mediavilla, Manolo García, Elsa Fábregas, Miguel Angel Valdivieso, Carmen Robles, i un llarg etcètera de magnífics actors que han deixat memorables doblatges.
Em deixo a molts, moltíssims, però a qui no em vull deixar és a Constantino Romero, un actor, que, a més a més, de tenir una veu impressionant, tenia la gran facultat de fer-ho ràpid i bé.
Els que no coneixeu la tècnica del doblatge, o al menys la que es feia servir fa trenta anys, el "Take" -fragment curt del film- s'assajava unes dos o tres vegades amb el só original, un parell de vegades sense el só original i finalment s'enregistrava, en Tino ho feia amb un sol visionat, a la primera, la qual cosa demostra la gran capacitat que tenia per identificar-se amb el personatge.
Van ser moltes hores compartint estudi de gravació, hores i hores d'inacabables doblatges que, com sempre, corrien molta presa.
El diumenge ens varem aixecar amb la notícia de que ens havia deixat, encara que la seva veu perdurarà en els immillorables doblatges.
Eatswood, Schwarzenegger, s'han quedat muts, però la màgia del cinema, sempre ens farà recordar-lo quan escoltem allò de "Sayonara, baby".
Fa poc ens va deixar Rogélio Hernández, la veu mítica de Jack Nicholson, i de molts altres, però tenim la sort de seguir-los gaudint mitjançant el cinema i la televisió.
El doblatge sempre a tingut detractors, però, molts d'ells, desconeixen el que és en realitat aquesta professió.
Ara els actors de cinema estan molt preparats, parlen bé, canten i ballen, però fa molts, però molts, anys, hi havien actors que tenien veus desagradables, accents estranys, i gràcies a anònims actors que els hi posaven la seva veu, van triomfar.
El doblatge és una gran professió i gràcies a ells, als actors de doblatge, molta gent ha tingut la oportunitat de plorar o riure en les fosques sales de cinema.
Acabaré com va acabar en Constantino en el seu darrer aparició en públic, el dia que va comunicar que es retirava:
"That's all folks" -això és tot, amics-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada