I DIUEN QUE TOT VA BÉ... QUINS COLLONS

Més de sis milions d'aturats...
Més de 1500 policies per evitar que els ciutadans es puguin expressar lliurement davant el Congrés dels Diputats...
Milers i milers d'euros en dietes per a polítics que cobren sous desorbitats... La televisió pública censura i veta una entrevista a Ada Colau...
Els ministres menteixen sense cap tipus d'escrúpols...
La senyora de Cospedal fa tractes amb el govern Xinès que menysprea els drets humans...
Encara hi ha algú que tingui arguments per a defensar a aquest govern corrupte i inepte?
Doncs sí, els llepaculs "pseudo periodistes directors" de diaris feixistes que menyspreen sistemàticament als ciutadans.
L'atur ha pujat clamorosament i "La Razón", "ABC", "Intereconomia", etc, etc, etc... segueixen defensant la maleïda reforma laboral.
Ells tenen la vida solucionada -mentre manin els seus amics feixistes- i no els hi preocupa que, pares de família, tinguin que sortir a burxar en els contenidors d'escombraries per poder donar de menjar a les seves famílies.
No els hi preocupa que hi hagi un 57% d'atur juvenil.
No els hi importa que la majoria dels majors de 50 anys, que ara no tenen feina, no el tindran mai més... l'únic que els importa és continuar llepant els culs, dels seus amos, per poder mantenir el seu estatus i gaudir dels favors del poder.
Cada vegada tenim més corruptes i més polítics deshonestos.
Cada vegada la desolació és més patent en el ciutadà i ens estem convertint en el país trist i en blanc i negre que, molts crèiem, que havíem abandonat allà per l'any 75.
Les manifestacions, són cada vegada, més violentes.
La desesperació, malauradament, fa perdre, moltes vegades, el sentit comú i el que podria

ser una demostració pacífica del descontent és converteix en un acte desmesurat i violent, que moltes vegades, com en l'època franquista, és rebentat per la mateixa policia.
Tots hem vist els infiltrats començar els aldarulls i això són tàctiques totalment feixistes.
Potser és que veritablement estem en una dictadura feixista i ens l'han disfressat de democràcia... en Franco deia que Espanya era una "democràcia orgànica".
Tenim un president de govern mentider, fals i covard.
Tenim uns ministres ineptes i corruptes, i una oposició totalment inoperant, més pendent de qui manarà en el partit que de agafar el toro per les banyes i posar-se al capdavant dels moviments ciutadans i intentar fer fora a aquest govern basat en la mentida.
Potser, avui, tinc una visió molt pessimista, però per molt que barrino no veig cap solució que no passi per fer fora a aquesta colla de pocavergonyes.
Fins i tot el Barça, que portava una ratxa espectacular, va perdre estrepitosament a Munic... sort que el Borussia ens va donar una alegria.

SANT JORDI...EL DRAC...ELS LLIBRES...

Avui, potser, és el pitjor dia per escriure.

Avui és el dia en que els que veritablement saben escriure surten de les seves cavernes màgiques i prenen contacte amb la resta dels mortals.

És el dia en el que els treballadors de la ploma i el paper -quasi segur de l'ordinador- tenen els seus veritables moments de glòria, són aclamats i venerats por uns seguidors que, moltes vegades, no saben ni qui són i ni han llegit quelcom del que han escrit.

Es fan grans cues per aconseguir la dedicatòria en un llibre que només servirà per "fardar" davant els amics i que restarà en un racó d'una polsosa prestatgeria.

Les editorials esperen que les vendes augmentin malgrat les pujades d'impostos i l'encariment dels materials amb el que es fan els llibres.

Pels preus que veig últimament estic convençut de que els llibres es fan amb pols

de banya d'unicorn blau, aquell que va perdre en Silvio Rodriguez.

Els ciutadans surten al carrer, compren llibres, que no llegiran, i roses que moriran en un gerro, això sí amb la seva corresponent "aspirina".

La cultura no interessa a ningú, si no els llibres es vendrien tot l'any, el que importa és passejar-se amb el llibre, signat per l'autor, al llarg de tota la fira, esperant que els coneguts els vegin.

La diada de Sant Jordi s'ha convertit en el gran aparador per a tots, els escriptors i els lectors, tots esperen ser vistos i veure als demés, però si els hi preguntem que se celebra veritablement... ningú ho sap.

Hi han moltes històries, però la que més m'agrada és la següent:

"En Capadòcia-regió que canvia de nom segons el lloc on s'expliqui-hi havia un drac que atacava al regne. Morts de por, els habitants van decidir lliurar-cada dia dos anyells al drac per satisfer la seva gana i que no ataqués la vila. Però quan els animals van començar a escassejar es va decidir enviar una persona-escollida per sorteig-i un be.

Aquella família que veia com un membre era devorat pel drac rebia, a canvi, tot tipus de riqueses com a compensació.

Hi ha dues versions de la llegenda: d'una banda, que el poble es va cansar de que cap membre de la família reial fos enviat i que per tant havia de ser la princesa qui va ser devorada i, per altra, que un dia va ser la princesa l'escollida per sorteig per acompanyar al be.

Sigui com sigui, de camí fins a la cova del drac, la princesa es va trobar al cavaller Jordi i aquest, matant al drac clavant-li la seva espasa, la va rescatar. De la sang que va brollar del cos sense vida del monstre va néixer una rosa vermella que el cavaller li va lliurar la princesa."

Bé, la història és bonica, però fantasiosa, com l'unicorn blau d'en Silvio Rodriguez i per l'únic que serveix és per somiar en que encara hi han cavallers disposats a salvar princeses, encara que malauradament en aquests temps no tenim dracs.

No, no és cert, a la fira del llibre de Girona he tingut la sort de trobar-me amb una colla de cavallers, els membres de la PAH, que lluiten dia a dia amb els ferotges dracs de la nostre època, els bancs... Sant Jordi és viu.

ELUCUBRACIONS D'UN TROGLODITA VOCACIONAL

El títol de l'escrit d'avui pot semblar una bestiesa, però espero explicar-lo el suficientment clar per aconseguir que al final sigui una colossal bestiesa, tal i com ho sembla ara.

Avui m'he fixat que hi han molts animals que conviuen amb nosaltres -no em refereixo als polítics- com els ocells, els coloms, els insectes... les rates, tampoc em refereixo en aquest cas als polítics, i que són molt més feliços que nosaltres.

Els ocells fan el niu en un arbre o a la cornisa d'una casa i viuen feliços, les rates viuen a les clavegueres i tan feliços, no molesten a ningú. No tenen hipoteques ni crèdits en els bancs, ni han invertit en preferents. No fan manifestacions, no en tenen cap necessitat de protestar per a res, per tant són els habitants perfectes per a un govern com el del PP.

El senyor Montoro es queixa de que hi ha massa soroll, la senyora de Cospedal acusa de nazis als ciutadans que defensen els seus drets, la senyora Botella se'n burla dels que li fan escratxe, es a dir, no tenen cap respecte envers el ciutadà, pel que serien molt feliços governant ocells, rates i coloms.

També és cert que ja ens tracten com si ho fóssim, no es preocupen el més mínim de si tenim casa o podem menjar o feina o roba, tant és, pel que crec que s'han cregut que som animalots.

Estic convençut que tots als que hi nombrat abans, estan més preocupats del benestar del seu gos o gat que del d'una família d'un barri marginal.

L'empatia tindria que ser un requisit obligatori per a un dirigent polític. No es pot fer política amb un sou descomunal i amb un compte corrent molt sanejat, ja que no és la realitat de la majoria dels ciutadans.

No són capaços d'entendre els problemes reals de les persones, perquè no viuen com la majoria de les famílies.

Sí un polític hagués de lluitar cada dia per a treure endavant a la seva família, fer mil i una piruetes per poder pagar els rebuts de la llum, el gas l'aigua, o fer un munt de comptes per poder comprar unes sabates noves als seus fills, potser mirarien als ciutadans amb uns altres ulls.

La política ha passat de ser una vocació de servei públic a una feina per a tenir la vida solucionada.

Estem farts de llegir les quantitats desorbitades de diners que s'embutxaquen molts membres del govern, de comptes a Suïssa i de viatges a Canada a esquiar o a un Spa de luxe a Portugal.

Si fóssim ocells viuríem en un niu en un arbre o a les clavegueres si fóssim rates.

Els troglodites vivien en cavernes i no tenien que pagar hipoteques, no tenien que suportar polítics ni banquers i van ser feliços molts segles.

No aprendrem mai, sempre ens acabem complicant la vida i intentant solucionar els problemes creant més problemes, potser tindrem que tornar a viure a les cavernes... encara que al igual vénen els ecologistes i diuen que estem malmetent la natura... o algun alcalde del PP l'ha requalificat i és zona industrial... quina bestiesa.