M'HO EXPLICA?

Crec que ningú va entendre res. Em refereixo a la manifestació de l'Onze de setembre a Catalunya. 

Avui he sentit les bestieses més grans i malauradament no venien per part dels polítics de torn, aquests esta molt clar que no van entendre res.

Una d'aquestes persones que truquen a les televisions per donar la seva opinió, ha demanat que l'Assemblea Nacional Catalana, prengui les regnes del camí cap a la independència per sobre del govern legalment establert.

Ens em tornat boijos?

M'agradaria que algú m'expliques quines son les raons d'aquesta catarsi totalment irracional que s'apoderat d'una part de la nostra ciutadania.

Segons aquests futurs pares de la pàtria lliure, la gran solució per sortir de la crisi es la sedició. Ningú és capaç d'explicar-ho, tot són divagacions i raons totalment rocambolesques.

Ja he parlat moltes vegades sobre la independència i la meva posició davant aquest possibilitat i crec que no cal que torni a repetir les meves opinions, però, no estem donant massa importància a la sobirania i estem oblidant els problemes reals?

Algú creu que amb la independència, els casos de corrupció dels nostres polítics o les retallades brutals que està fent la Generalitat no hi serien?

Imagineu què, sense un tribunal constitucional que vetlli pels drets dels ciutadans, farien el que els hi vingués en gana.

Em estat pagant per poder comprar els nostres medicaments, a part del 10% del seu valor.

Els polítics ens amenacen cada dia amb més retallades i ens criminalitza'n per, segons ells, viure per sobre de les nostres possibilitats. I no tant sols els del govern central, també el govern català.

No vull imaginar-me un país governat per gent que, presumptament, té els diners a Suïssa.

No vull imaginar-me un país en el que els meus governants s'enriqueixen amb negocis bruts.

Estic molt cansat de sentir tonteries un dia sí i un altre també. Frases com "estem en el bon camí per l'estat propi", "els de Madrid ens estan ofegant"... Qui són els de Madrid?

Els del PP, que han governat moltes vegades amb CiU?

Els empresaris catalans que no volen saber res d'independentismes?

Els polítics catalans que tanquen negocis amb empreses de fora de Catalunya?

Qui són els de Madrid?

Vull que algú m'ho expliqui.

Que algú em demostri que molts dels pactes que s'han signat a Madrid i perjudiquen als catalans, no s'han sigut amb el vistiplau dels polítics locals.

Potser el que ens fa falta es una reeducació política i social i deixar les utopies i posar els peus a terra.

Algú ha explicat quin és el cost econòmic d'una futura independència?

Som tant idiotes que ens estem creient les mentides que ens diuen?

Els nostres problemes venen per la política del govern central o per la ineptitud dels nostres polítics locals?

Francament cada vegada veig més difícil un acord entre uns partits polítics, que estan més preocupats per erigir-se com a llibertadors de la pàtria, que com a veritables representants dels ciutadans.

Per acabar, una de les coses què més m'emprenyen és que acabarà tenint raó l'Impresentable José Maria Aznar, quant en una entrevista li van preguntar que si creia que el creixent independentisme a Catalunya era perillós i va respondre " acabarán peleándose entre ellos, como ha pasado siempre"...

Ens acabarem barallant entre nosaltres?

TOT SI VAL

Malauradament l'intrusisme està present en totes les professions, però potser en el món del periodisme és més patent.

Tothom elogia la gran temporada que està fent el FC Barcelona en el campionat de lliga, tothom parla dels rècords de Messi i Vilanova i tothom diu excel·lències del bon joc de l'equip, però, els intrusos, aquest tipus de periodistes que ningú sap d'on han sortit i que pretenen assentar càtedra cada vegada que obren la boca, troben sempre la manera de deslluir les victòries de l'equip contrari als seus interessos. Interessos que moltes vegades es deuen a un malaltís fanatisme per uns colors que, probablement, defineixen una tendència política.

Ahir, veient un dels programes que resumeixen la jornada futbolística, analitzaven les jugades "conflictives" del partit de torn.

Quant li va tocar al partit del FC Barcelona, els ànims dels tertulians es van exasperar d'una manera veritablement alarmant.

Els crits i retrets es van apoderar de la pantalla de televisió i en lloc de analitzar si veritablement l'àrbitre havia comès un error, els éssers cridaners que componien el circ justicier de l'ètica futbolística, van començar a fer comparacions.

"L'àrbitre tindria que haver xiulat penal, ja que fa dos partits, per una jugada igual, li va xiular un al Madrid", vociferava un.

L'altre cridava més i rebatia l'argument amb comparacions d'altres partits que no venien a conte.

Em pregunto, si un ciutadà assassina a un altre i va a judici, l'advocat defensor por utilitzar com argument que fa uns anys un altre va cometre un delicte i va sortir impune?

Oi què no?

Doncs, perquè tenen la mania de fer comparacions i culpar als altres dels seus errors?

Crec que no és més que un reflexa de la nostra actual societat i dels polítics que ens governen. Portem més d'un any sentint i patint allò de "l'herència rebuda".

L'intrusisme també s'ha instaurat en les tertúlies polítiques, qualsevol indocumentat opina, critica i, fins i tot, s'atreveix a aconsellar als governants del que tenen i no tenen que fer.

S'avancen a la justícia.

Les seves tertúlies es converteixen en judicis sumaríssims, als quals, els jutjats estan en una indefensió total.

Tant és si el que diuen és mentida, o la informació que estan transmeten està esbiaixada, es tracta de parlar del personatge de torn, de l'enemic de l'amo ideològic que els hi donarà un copet a l'esquena per la feina ben feta.

Ara es tracta d'atacar a Catalunya, de la manera que sigui, tant és si és mitjançant el Barça, la família Pujol o al mateix president de la Generalitat.

Catalunya ha comès el pecat més gran que es pot cometre contra una dictadura, voler pensar per si mateixa.

Com he dit moltes vegades no soc independentista, però crec que tots els pobles tenen el dret a decidir el seu futur.

He dit dictadura i no és cap error, estem en una dictadura, disfressada de democràcia, però és una dictadura.

El ministre de justícia vol instaurar un altre cop la censura, la cadena perpètua i cada vegada retalla més els drets dels ciutadans.

Ens han retallat l'educació, la sanitat, els sous i, poc a poc, l'autoestima.

El president del govern d'Espanya ni tant sols es digna a assistir al funeral d'un soldat que ha mort en una guerra que no ens incumbeix.

La presidenta de la comunitat de Castella--La Manxa, tanca els serveis d'urgències de 21 pobles... però, els intrusos periodistes troben excuses per justificar totes aquestes aberracions.

La conclusió que he arribat, potser errònia, és que tots aquests personatges, han irromput a les nostres vides com els antics trobadors, que anaven de poble en poble, alabant les excel·lències dels senyors feudals de torn.

Cada vegada està més clar que la formula política d'aquest país ha caducat i si no es dona un cop de timó, aviat ens trobarem en una situació irreversible.