M'explicaré,
encara que és una teoria una mica caòtica.
Els
independentistes més radicals són gent d'edat compresa entre els 50
i 70 anys, és a dir, gent que podria haver reclamat la independència
fa uns 30 o 40 anys i no ho van fer.
Els
joves, entre 20 i 40 anys, estan més preocupats pels problemes
socials, lluiten per aconseguir que els altres puguin viure millor.
Aquest
absurd pensament m'ha vingut al cap al escoltar a un veterà polític
en una entrevista a televisió. Un polític que porta molts anys a la
palestra i que ara, com molts de la seva generació, s'han apuntat al
carro del independentisme.
Ara,
què els joves han aixecat la veu, és molt fàcil pujar-se al carro.
Han tingut que ser els més joves, amb el seu inconformisme, els que
han tingut que fer entrar en raó als vells dinosaures que han estat
adormits durant molts anys.
No
recordo cap discurs independentista del President Mas fa uns anys.
No
recordo cap polític dels que han manat durant molts anys a
Catalunya, plantar-se a Madrid i, al president de torn, exigir-li un
referèndum per decidir el futur.
Hem
vist a polítics tontejant amb el govern de Madrid i la Monarquia per
aconseguir favors, que moltes vegades, eren totalment innecessaris.
No
se com acabarà aquesta aventura independentista, però el que tinc
molt clar és que no ho aconseguiran els que ho podrien haver fet fa
molts anys. Els únics que poden aconseguir aquest viatge a Ítaca,
com diu en Mas, són els que ara tenen un altre feina... aconseguir
que la gent segueixi tenint una casa, pugui tenir un lloc de treball
i una qualitat de vida, que tots aquests que ara reclamen la
independència, no van ser capaços d'aconseguir que la
mantinguéssim.
No
poden venir ara els Mas, Maragall, Rahola, etc, a dir-nos que la
solució als problemes, que ells han ajudat a empitjorar, és la
independència, ja que ells no la van reclamar quant van tenir la
oportunitat.
Hem
vist a aquests polítics a les desfilades del 12 d'Octubre a Madrid,
al costat del rei Joan Carles, els hem vist a recepcions a la
Sarsuela, rodejats de tots els ministres de torn, i ara, amb l'afany
de posar-se unes medalles que no els hi pertanyen, reneguen de tot el
que van fer i ens volen fer creure que són els que salvaran el país.
No
em puc creure que hagin canviat tan radicalment de pensament.
No
em puc creure que els que fa uns anys es passejaven pels
"ministerios" com paons, ara defensin unes idees què abans
mai havien defensat.
Estic
segur que el camí cap a una veritable independència començarà el
dia que els que ara lluiten pels drets dels més desprotegits ho
puguin fer des d'un escó del parlament i no des del carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada