AL SERVEI DE QUI?

Tinc un gran dubte... els regidors d'un ajuntament, estan al servei del ciutadà o al servei dels interessos del partit?

Estem veient com en molts ajuntaments, les lluites pel poder són desmesurades, s'arriben a tirar enrere projectes beneficiosos per a la ciutat, amb la única intenció de desgastar al equip de govern.

És una pràctica que va utilitzar durant molts anys el PP per a desgastar al govern socialista de Rodriguez Zapatero, ho va utilitzar CiU per a desgastar al govern de la Generalitat format per ERC, PSC i ICV, es a dir ho han utilitzat tots i quant els hi toca rebre es queixen amargament i acusen a la oposició de posar pals a les rodes... etcètera, etcètera, etcètera.

En algun moment s'han plantejat treballar per a millorar la situació actual i oblidar-se dels colors del partit?

No, l'únic important, quan es governa, és aconseguir seguir governant la propera legislatura.

Tant és si són d'esquerres o de dretes, tant és si són d'un partit o d'un altre, qui mana, a l'hora de governar, és el partit, les directrius venen marcades per les cúpules dirigents i els regidors, consellers i altres càrrecs les segueixen amb els ulls tancats.

És molt possible que si tothom treballés plegat es podrien trobar solucions a molts problemes.

Quina seria la formula?

Us imagineu que la participació en la política fos sense retribució econòmica?

Què passaria si en lloc de cobrar grans sumes de diners per dedicar-se a la política, guanyessin el salari mínim i tant sols dediquessin mitja jornada?

Un alcalde tindria que treballar pels matins i dedicar les tardes a la seva ciutat.

Em direu que la feina d'un alcalde és molt complex i que necessita dedicació complerta...doncs què com a màxim rebi el doble del salari mínim.

Ens trobem, que moltes vegades, accedir a un càrrec públic és tenir la vida solucionada, pocs casos ens trobem com el del antic dirigent del Partit Comunista, Gerardo Iglesias, què quan va deixar la direcció del partit va tornar a la seva feina, va tornar a treballar a la mina.

No dic que les passin magres... encara que si molts polítics haguessin de fer malabarismes per arribar a fi de mes, mirarien d'un altre manera els problemes quotidians dels ciutadans.

No m'imagino a Mariano Rajoy, a la taula del menjador, amb la calculadora a la mà fent números per a poder comprar unes sabates als seus fills o mirant les ofertes del "Día" per a fer la compra setmanal.

Estan allunyats de la realitat de la ciutadania i passa a tots els nivells, tant és que siguin ministres o regidors d'un ajuntament gran o petit.

Ha passat a Girona, s'ha rebutjat una subvenció europea per a la rehabilitació dels contenidors d'escombraries, tant sols, per una estratègia política, aconseguir el desgast de l'equip de govern i tenir més possibilitats de guanyar unes properes eleccions... i el ciutadà?

Tant és, ja se li vendrà, d'una manera més o menys lògica, el proper programa polític i se'l convencerà del que s'ha fet fins el moment era el millor per a la ciutat.

Hi hauran barris, a la perifèria, que es quedaran sense contenidors decents, però... ells viuen a barris perifèrics?

Doncs no, ells viuen en zones sense problemes.

Quan arribin les eleccions ja buscaran la manera de convèncer-los perquè segueixin confiant amb els que els enganyen dia a dia.

LA IMPUNITAT DE L'ANONIMAT

Al llarg dels temps, l'anonimat ha sigut l'eina preferida dels covards, els ressentits i els de poques "llums".

Les xarxes socials han donat, a aquest tipus de pràctica, la plataforma ideal per a desenvolupar, amb tota impunitat, els seus baixos instints.

Ens trobem gent, que sota un pseudònim, més o menys simpàtic, es dediquen a atacar a tot allò que no els hi agrada o que consideren que no està bé i que donant la cara mai s'atrevirien a fer-ho.

Critiquen la política del seu poble o ciutat, critiquen els actes dels demés, però això sí, sense donar la cara.

Molts d'ells són infantils i grollers, altres directament maleducats.

El més greu no són els covards que s'amaguen darrera un fals nom, sinó els que els aclamen, ja que en un altre acte de covardia, aplaudeixen el que ells no s'atreveixen a dir, però sí que voldrien dir.

Fan reso de les paraules de l'anònim i fan seves les declaracions de misteriosos personatges, que moltes vegades no saben qui són.

És la manipulació de les masses mitjançant l'anonimat que ofereixen les xarxes socials.

Fa poc vaig caure en la temptació de fer un experiment i ahir el vaig posar en pràctica.

Vaig atacar a un d'aquests anònims internautes per a veure quina era la reacció dels seus acòlits i el resultat va ser molt satisfactori, en lloc de defensar a l'anònim em van atacar a mi, prenent-se com un atac personal el que jo l'he havia escrit i que en cap moment anava adreçat a ningú més que al anònim.

Gent molt pintoresca, ja que defensen al que, en un principi, deurien exigir que s'identifiqués, però ja sabem que en aquests país, els herois anònims sempre han estat aclamats pel poble.

Veritablement, si he de ser sincer, la meva intervenció en un grup que utilitza l'anonimat per desqualificar i insultar ha estat única i exclusivament per curiositat, volia veure fins a quin punt aquesta societat està malalta i el resultat, al menys per a mi, ha sigut molt decebedor.

Ens queixem de tot, ataquem i insultem, però no fem res per a solucionar-lo. 

Avui és el segon aniversari de l'aparició d'un dels moviments socials més

importants d'aquest segle, el 15M, gent què, donant la cara, s'enfrontat al poder, denunciant les injustícies i fent tremolar els fonaments d'aquesta societat corrupta.

La nostre societat necessita més "15M", "PAH" i menys "Guerreros del Antifaz", els herois com "el Zorro" o "Superman" estan molt bé per els còmics, però a la realitat necessitem gent compromesa, que vagi de front i que doni la cara, la impunitat de l'anonimat és per a covards i, moltes vegades, per a gent cegada per l'odi i l'enveja.

En política està passant el mateix, s'ataquen els uns al altres sense pensar en el que és veritablement important, el benestar del ciutadà.

Com sempre, molts m'atacaran per aquest escrit, però espero que sigui de cara, no anònimament.

"SAYONARA, BABY"

Habitualment no parlo de mi, em trobo avorrit i considero que soc poc interessant, però avui, amb la mort d'un estimat company de professió, m'han vingut a la memòria antigues històries dels meus inicis en el món del doblatge.
En els darrers anys, coneguts, amics i familiars, relacionats amb la meva professió, s'han quedat pel camí.
Allà pels anys 80, després d'uns anys intensos repartits entre la lluita política i el teatre, tres amics varem començar l'aventura d'un estudi de doblatge, un, un empresari del cinema, l'altre un reconegut actor de teatre i de doblatge, i jo, tècnic de só e enginyer de telecomunicacions. El primer en Jordi Bell -Jordi Bellostas Subirachs- l'home dels contactes, i com tots un somiador, l'altre Albert Trifol Verdú, un excel·lent actor, director de doblatge i millor persona.
Entre tots tres varem engegar Soundtrack, en un pis de la plaça Tetuan de Barcelona.
Aviat és va afegir més gent a l'aventura que va acabar convertint-se en un dels estudis de doblatge més importants del país.
Els meus amics i socis van morir prematurament i jo em vaig apartar del projecte dedicant-me a altres coses, també relacionades amb aquest món.
El lector es preguntarà què quina és la raó d'aquesta detallada explicació d'una cosa que, veritablement, no té cap interès, i és perquè durant el temps que va durar la meva relació amb el doblatge, vaig tenir la gran sort de treballar amb els més grans.
Vaig treballar amb Felipe Peña, Rafael Luis Calvo, Rogelio Hernandez, Mª Luisa Solá, Pepe Mediavilla, Manolo García, Elsa Fábregas, Miguel Angel Valdivieso, Carmen Robles, i un llarg etcètera de magnífics actors que han deixat memorables doblatges.
Em deixo a molts, moltíssims, però a qui no em vull deixar és a Constantino Romero, un actor, que, a més a més, de tenir una veu impressionant, tenia la gran facultat de fer-ho ràpid i bé.
Els que no coneixeu la tècnica del doblatge, o al menys la que es feia servir fa trenta anys, el "Take" -fragment curt del film- s'assajava unes dos o tres vegades amb el só original, un parell de vegades sense el só original i finalment s'enregistrava, en Tino ho feia amb un sol visionat, a la primera, la qual cosa demostra la gran capacitat que tenia per identificar-se amb el personatge.
Van ser moltes hores compartint estudi de gravació, hores i hores d'inacabables doblatges que, com sempre, corrien molta presa.
El diumenge ens varem aixecar amb la notícia de que ens havia deixat, encara que la seva veu perdurarà en els immillorables doblatges.
Eatswood, Schwarzenegger, s'han quedat muts, però la màgia del cinema, sempre ens farà recordar-lo quan escoltem allò de "Sayonara, baby".
Fa poc ens va deixar Rogélio Hernández, la veu mítica de Jack Nicholson, i de molts altres, però tenim la sort de seguir-los gaudint mitjançant el cinema i la televisió.
El doblatge sempre a tingut detractors, però, molts d'ells, desconeixen el que és en realitat aquesta professió.
Ara els actors de cinema estan molt preparats, parlen bé, canten i ballen, però fa molts, però molts, anys, hi havien actors que tenien veus desagradables, accents estranys, i gràcies a anònims actors que els hi posaven la seva veu, van triomfar.
El doblatge és una gran professió i gràcies a ells, als actors de doblatge, molta gent ha tingut la oportunitat de plorar o riure en les fosques sales de cinema.
Acabaré com va acabar en Constantino en el seu darrer aparició en públic, el dia que va comunicar que es retirava:
"That's all folks" -això és tot, amics-