SANT JORDI...EL DRAC...ELS LLIBRES...

Avui, potser, és el pitjor dia per escriure.

Avui és el dia en que els que veritablement saben escriure surten de les seves cavernes màgiques i prenen contacte amb la resta dels mortals.

És el dia en el que els treballadors de la ploma i el paper -quasi segur de l'ordinador- tenen els seus veritables moments de glòria, són aclamats i venerats por uns seguidors que, moltes vegades, no saben ni qui són i ni han llegit quelcom del que han escrit.

Es fan grans cues per aconseguir la dedicatòria en un llibre que només servirà per "fardar" davant els amics i que restarà en un racó d'una polsosa prestatgeria.

Les editorials esperen que les vendes augmentin malgrat les pujades d'impostos i l'encariment dels materials amb el que es fan els llibres.

Pels preus que veig últimament estic convençut de que els llibres es fan amb pols

de banya d'unicorn blau, aquell que va perdre en Silvio Rodriguez.

Els ciutadans surten al carrer, compren llibres, que no llegiran, i roses que moriran en un gerro, això sí amb la seva corresponent "aspirina".

La cultura no interessa a ningú, si no els llibres es vendrien tot l'any, el que importa és passejar-se amb el llibre, signat per l'autor, al llarg de tota la fira, esperant que els coneguts els vegin.

La diada de Sant Jordi s'ha convertit en el gran aparador per a tots, els escriptors i els lectors, tots esperen ser vistos i veure als demés, però si els hi preguntem que se celebra veritablement... ningú ho sap.

Hi han moltes històries, però la que més m'agrada és la següent:

"En Capadòcia-regió que canvia de nom segons el lloc on s'expliqui-hi havia un drac que atacava al regne. Morts de por, els habitants van decidir lliurar-cada dia dos anyells al drac per satisfer la seva gana i que no ataqués la vila. Però quan els animals van començar a escassejar es va decidir enviar una persona-escollida per sorteig-i un be.

Aquella família que veia com un membre era devorat pel drac rebia, a canvi, tot tipus de riqueses com a compensació.

Hi ha dues versions de la llegenda: d'una banda, que el poble es va cansar de que cap membre de la família reial fos enviat i que per tant havia de ser la princesa qui va ser devorada i, per altra, que un dia va ser la princesa l'escollida per sorteig per acompanyar al be.

Sigui com sigui, de camí fins a la cova del drac, la princesa es va trobar al cavaller Jordi i aquest, matant al drac clavant-li la seva espasa, la va rescatar. De la sang que va brollar del cos sense vida del monstre va néixer una rosa vermella que el cavaller li va lliurar la princesa."

Bé, la història és bonica, però fantasiosa, com l'unicorn blau d'en Silvio Rodriguez i per l'únic que serveix és per somiar en que encara hi han cavallers disposats a salvar princeses, encara que malauradament en aquests temps no tenim dracs.

No, no és cert, a la fira del llibre de Girona he tingut la sort de trobar-me amb una colla de cavallers, els membres de la PAH, que lluiten dia a dia amb els ferotges dracs de la nostre època, els bancs... Sant Jordi és viu.

ELUCUBRACIONS D'UN TROGLODITA VOCACIONAL

El títol de l'escrit d'avui pot semblar una bestiesa, però espero explicar-lo el suficientment clar per aconseguir que al final sigui una colossal bestiesa, tal i com ho sembla ara.

Avui m'he fixat que hi han molts animals que conviuen amb nosaltres -no em refereixo als polítics- com els ocells, els coloms, els insectes... les rates, tampoc em refereixo en aquest cas als polítics, i que són molt més feliços que nosaltres.

Els ocells fan el niu en un arbre o a la cornisa d'una casa i viuen feliços, les rates viuen a les clavegueres i tan feliços, no molesten a ningú. No tenen hipoteques ni crèdits en els bancs, ni han invertit en preferents. No fan manifestacions, no en tenen cap necessitat de protestar per a res, per tant són els habitants perfectes per a un govern com el del PP.

El senyor Montoro es queixa de que hi ha massa soroll, la senyora de Cospedal acusa de nazis als ciutadans que defensen els seus drets, la senyora Botella se'n burla dels que li fan escratxe, es a dir, no tenen cap respecte envers el ciutadà, pel que serien molt feliços governant ocells, rates i coloms.

També és cert que ja ens tracten com si ho fóssim, no es preocupen el més mínim de si tenim casa o podem menjar o feina o roba, tant és, pel que crec que s'han cregut que som animalots.

Estic convençut que tots als que hi nombrat abans, estan més preocupats del benestar del seu gos o gat que del d'una família d'un barri marginal.

L'empatia tindria que ser un requisit obligatori per a un dirigent polític. No es pot fer política amb un sou descomunal i amb un compte corrent molt sanejat, ja que no és la realitat de la majoria dels ciutadans.

No són capaços d'entendre els problemes reals de les persones, perquè no viuen com la majoria de les famílies.

Sí un polític hagués de lluitar cada dia per a treure endavant a la seva família, fer mil i una piruetes per poder pagar els rebuts de la llum, el gas l'aigua, o fer un munt de comptes per poder comprar unes sabates noves als seus fills, potser mirarien als ciutadans amb uns altres ulls.

La política ha passat de ser una vocació de servei públic a una feina per a tenir la vida solucionada.

Estem farts de llegir les quantitats desorbitades de diners que s'embutxaquen molts membres del govern, de comptes a Suïssa i de viatges a Canada a esquiar o a un Spa de luxe a Portugal.

Si fóssim ocells viuríem en un niu en un arbre o a les clavegueres si fóssim rates.

Els troglodites vivien en cavernes i no tenien que pagar hipoteques, no tenien que suportar polítics ni banquers i van ser feliços molts segles.

No aprendrem mai, sempre ens acabem complicant la vida i intentant solucionar els problemes creant més problemes, potser tindrem que tornar a viure a les cavernes... encara que al igual vénen els ecologistes i diuen que estem malmetent la natura... o algun alcalde del PP l'ha requalificat i és zona industrial... quina bestiesa.

PUJAR-SE AL CARRO

Algú s'ha adonat què els que més demanen la independència, són els que ho podrien haver fet fa molts anys?

M'explicaré, encara que és una teoria una mica caòtica.

Els independentistes més radicals són gent d'edat compresa entre els 50 i 70 anys, és a dir, gent que podria haver reclamat la independència fa uns 30 o 40 anys i no ho van fer.

Els joves, entre 20 i 40 anys, estan més preocupats pels problemes socials, lluiten per aconseguir que els altres puguin viure millor.

Aquest absurd pensament m'ha vingut al cap al escoltar a un veterà polític en una entrevista a televisió. Un polític que porta molts anys a la palestra i que ara, com molts de la seva generació, s'han apuntat al carro del independentisme.

Sempre he deixat molt clar que no soc independentista, però respecto profundament a qui defensa aquesta opció, a qui no puc respectar és a qui ha tingut la oportunitat de lluitar per unes idees i, per comoditat, no ho va fer en el seu moment.

Ara, què els joves han aixecat la veu, és molt fàcil pujar-se al carro. Han tingut que ser els més joves, amb el seu inconformisme, els que han tingut que fer entrar en raó als vells dinosaures que han estat adormits durant molts anys.

No recordo cap discurs independentista del President Mas fa uns anys.

No recordo cap polític dels que han manat durant molts anys a Catalunya, plantar-se a Madrid i, al president de torn, exigir-li un referèndum per decidir el futur.

Hem vist a polítics tontejant amb el govern de Madrid i la Monarquia per aconseguir favors, que moltes vegades, eren totalment innecessaris.

No se com acabarà aquesta aventura independentista, però el que tinc molt clar és que no ho aconseguiran els que ho podrien haver fet fa molts anys. Els únics que poden aconseguir aquest viatge a Ítaca, com diu en Mas, són els que ara tenen un altre feina... aconseguir que la gent segueixi tenint una casa, pugui tenir un lloc de treball i una qualitat de vida, que tots aquests que ara reclamen la independència, no van ser capaços d'aconseguir que la mantinguéssim.

No poden venir ara els Mas, Maragall, Rahola, etc, a dir-nos que la solució als problemes, que ells han ajudat a empitjorar, és la independència, ja que ells no la van reclamar quant van tenir la oportunitat.

Hem vist a aquests polítics a les desfilades del 12 d'Octubre a Madrid, al costat del rei Joan Carles, els hem vist a recepcions a la Sarsuela, rodejats de tots els ministres de torn, i ara, amb l'afany de posar-se unes medalles que no els hi pertanyen, reneguen de tot el que van fer i ens volen fer creure que són els que salvaran el país.

No em puc creure que hagin canviat tan radicalment de pensament.

No em puc creure que els que fa uns anys es passejaven pels "ministerios" com paons, ara defensin unes idees què abans mai havien defensat.

Estic segur que el camí cap a una veritable independència començarà el dia que els que ara lluiten pels drets dels més desprotegits ho puguin fer des d'un escó del parlament i no des del carrer.

PIXAR FORA DE TEST

El pixar fora de test és un costum molt arrelat a la cultura hispànica, o potser tindria que dir a la península ibèrica.
El ministre Margallo ha criticat... o, no ha acceptat de bon grat, la victòria de Maduro a Veneçuela i el, recent proclamat, president de la República Bolivariana de Veneçuela no ho ha acceptat molt cavallerosament.
Ha volgut emular al seu predecessor, però la diferència és tant gran entre l'un i l'altre, que ha quedat en una mera anècdota.
Però el que m'ha meravellat és la defensa hercúlia que la gent d'esquerres està fent d'aquest futur... dictador?
Capriles no m'agrada, però els tramposos tampoc.
Per les notícies que he rebut d'amics i familiars des de aquell país, les darreres eleccions no han estat tot lo netes que els veritables demòcrates desitgem.
Sembla ser que han votat en nom de gent que no va anar a votar... bé una serie de irregularitats poc saludables per començar un mandat.
Ara, el que no entendré mai és la defensa que s'esta fent de Maduro i l'atac a Capriles pel sols fet de què un és de dretes i l'altre de... no sé de què.
És una manera diferent de fer política, aquí parlen actors fracassats sense cap sentit de la decència, com l'impresentable Toni Cantó, al qual no li dedicaré ni una sola línia més, i allí parlen els esperits de presidents morts mitjançant ocells.

Faré un incís... en Toni Cantó és un "capullo" integral.

Com deia, la política a segons quins països d'Amèrica és molt diferent a la que patim a Europa i ja va sent hora de que ens preocupem més de casa nostra què de la casa dels demés.
Ja fa temps vaig dir que amb la mort d'Hugo Chavez, a Veneçuela li esperaven temps molt durs, ja que cap dels dos candidats té el carisma del desaparegut comandant i, tots dos, semblen més la caricatura d'un personatge de pel·lícula de sèrie "B", què dos dirigents seriosos i preparats per dirigir un dels països més rics del món.

Un altra gran diferència entre la política d'Amèrica i d'Europa, l'hem pogut veure amb l'actituddel president dels Estats Units arrel de l'atemptat de Boston. Quan a Espanya, concretament a Madrid, morien cinc noies, a la macro festa del Madrid Arena, la màxima autoritat de la ciutat, l'Ana Botella, marxava a un Spa a Portugal amb el seu marit i el president del govern s'amagava sota les faldilles d'alguna ministra.

Als Estats Units, moren tres persones en un atemptat a Boston i el primer en sortir i donar la cara és el president Obama i ordena que és faci una exhaustiva investigació per esbrinar els fets com més aviat millor.
Aquí, a Espanya, encara s'estan tirant les culpes dels uns als altres, sense assumir cap tipus de responsabilitat.
Sempre he cregut què no tenim cap dret a criticar les polítiques d'altres països, ja que la moralitat dels nostres polítics deixa molt que desitjar i no són millors que els Maduro, Capriles i companyia. Tant sols tenim que mirar d'on venen molts d'ells... d'una ferotge dictadura, al menys molts dels dirigents d'Amèrica del Sud han lluitat per la llibertat dels seus països... aquí lluiten per tenir més diners i més contes secretes a Suïssa.

FEIXISTES, NAZIS I SAMARRETES... AH! I DÉU

El passat diumenge va ser 14 d'Abril, per molts és una data qualsevol, però pels que encara seguim creient que el camí cap a la III República és inexorable va ser un dia diferent.
Es van celebrar multitud d'actes i la dreta casposa, avui, treu foc pels queixals.
S'està posant en dubte la necessitat de mantenir una monarquia corrupta i innecessària i això fa trontollar els fonaments d'un estat basat en la supremacia dels rics per sobre dels menys afavorits.
Associacions com la PAH són molestes per la dreta i els benestants, i s'ha obert la veda per
anar a la cacera de qualsevol que aixequi la veu en contra dels poderosos.
Se'ls cataloga de terroristes, d'assetjadors i de tot allò que pugui minar la seva credibilitat i
legalitat.
Gentussa com, els mal anomenats, sindicat "Manos Limpias" -té collons que es facin anomenar "Manos Limpias" quan la majoria dels seus integrants venen de famílies amb les mans tacades de sang, coses d'una transició mal feta- bé, com deia, aquesta colla d'impresentables, hereus del franquisme més sanguinari, i més propers al feixisme que a la democràcia, han denunciat a l'Ada Colau per amenaces i coacció per els "escraches"... és de conya, si no fos perquè el problema és molt més greu d'el que es creuen aquests feixistes.
Està clar que la III República no solucionaria el problema, ja que aquest ve de molt lluny, del dia en que es va decidir oblidar totes les barbaritats fetes pels franquistes, però al menys serviria per fer una neteja en els alts estaments de l'estat.
Serviria per tancar la boca a aquests franquistes remodelats a monàrquics i que s'han cregut que són els amos de l'estat.
Serviria, al cap i a la fi, per fer una revolució i intentar canviar les coses.
Un estat veritablement democràtic no ha de permetre que els seus dirigents maltractin als ciutadans.
Estem patint agressions verbals i físiques, la policia no té cap respecte pels drets de la població i els polítics qualifiquen de terrorista o "NAZI" a tot aquell que està en contra de les seves corruptes actuacions.
El Partit Popular, mitjançant els seus més qualificats impresentables, ha començat una creuada per desacreditar a tots els que intenten fer millor la vida dels seus conciutadans.
Han sortit a la palestra la tant enyorada "lideresa" Espe, el inefable amic d'en Bush, el dels peus a la taula i accent texà, es a dir, l'Aznar i tota una colla de pallassos, molt ben adoctrinats, que expel·leixen exabruptes sense cap tipus de pudor.
La gent surt al carrer, protesta i porta a terme accions per demostrar el seu descontent amb els dirigents i aquests miren cap a un altre lloc i deixen anar els seus, ben ensinistrats, acòlits per evitar tenir que donar la cara, no sigui que algun exaltat es les trenqui.
La situació cada cop és més tensa i com aquest, inepte, govern no canvii poden passar coses molt greus... encara que com el president Rajoy li ha regalat una samarreta de la selecció espanyola de futbol al Papa Francesc, Déu l'il·luminarà i... maleïda ressaca després de tanta celebració...

ESCRACHE

Tenim una nova moda: El "escrache".
Què és?
Doncs una nova manera de tocar els collons als polítics.
Bé, fins aquí tot normal, ells ens toquen els collons a nosaltres amb la seva nefasta política i nosaltres a ells.
Però, com és normal en aquest país, líder en fer les "gilipollades" més clamoroses, el ministre de torn ha decidit, en lloc d'aplicar la llei, legislar aquesta forma d'assetjament.
Ara només se'ls hi podran tocar els collons als polítics des de una distància de 300 metres...
Crec que aquest món cada dia està més boig.
Ens movem per modes portades d'altres països, copiem el pitjor de cada lloc i seguim votant als mateixos ineptes.
No sé si el "escrache" serveix per quelcom... bé sí, per fer emprenyar a la premsa de dretes fidel al règim... i per omplir hores i hores de tertúlies inútils.
Sempre he cregut que en els sous dels polítics està inclòs el patir aquest tipus de coses, però el que no crec és què els familiars tinguin que suportar això.
Assetjar als polítics en els seus llocs de treball, seus dels partits o fins i tot quant caminen pel carrer, de moment, no és il·legal, però, anar a les cases particulars, crec, que no és molt ètic.
El què està clar és que no ens hi posarem d'acord, per a uns és una forma de protestar i per a altres una manera de molestar, no penso prendre partit, a mi personalment no m'agrada, però no ho criticaré.
Un altre tipus de "escrache", el qual ningú el critica, és el que fan totes les persones que se situen a les portes dels jutjats per increpar als imputats en diferents casos. Són els jutges i jurats d'uns judicis populars que moltes vegades són emparats per la premsa més radical.
En aquest país tenim la mala costum de jutjar, en molts cassos, abans que es pronunciïn els jutges.
El grau de crispació del ciutadà, per culpa de la situació actual, ha arribat a punts veritablement surrealistes.
Veiem gent insultant a persones que tant sols estan imputades, no se sap si són culpables o innocents i ni tant sols els coneixen, però tant és, la premsa partidista ja els ha jutjat abans que els jutges i els ciutadans segueixen fidels les directrius d'uns manipuladors, habitualment dirigits per polítics interessats.

Em recorden les "punxadores"; dones què durant la revolució francesa punxaven, amb agulles de teixir, a els condemnats a la guillotina mentre eren transportats per el mig de la gent.
Estem tornant a temps passats, en que els judicis es feien a les places públiques i el poble era el que decidia el futur, moltes vegades molt negre, del condemnat.
Potser sí que tindrem que desempolsar les guillotines i deixar que el poble jutgi als corruptes, així no tindrem que veure situacions tan vergonyoses com l'absolució del senyor Camps... calla no, el va jutjar un jurat popular... crec que ja no funciona ni això... tindrem que tornar al "escrache", no serveix, però al menys toca els collons als... delinqüents? corruptes?

ELS VERITABLES HEROIS

Els ciutadans surten al carrer, els metges surten al carrer, els jutges surten al carrer... els polítics s'amaguen i deixen que els seus periodistes afins... desprestigiïn als que surten al carrer.

Una premsa honesta tindria que alabar a tots els herois anònims que cada dia surten al carrer per defensar als seus conciutadans més desfavorits, però el que fa es posar-se al costat del que paga i intentar desqualificar les accions que porten a terme.

Ho estem veient amb la PAH.

Per els diaris afins al govern, tots els que integren aquestes associacions són terroristes... els altres diaris... callen.

A part de la PAH hi han moltes associacions que també treballen desinteressadament per intentar fer més fàcil la vida als demés.

Hi han associacions de veïns que cada dia estan lluitant per aconseguir millores en el seus barris, associacions que recapten menjar pels més necessitats i associacions que treballen per la integració dels emigrants.

Tots els components d'aquestes associacions ho fan gratis, aprofiten les seves hores de descans per treballar per els demés.

Què fan els polítics en les seves hores de descans?

A Girona hi han diverses associacions que, més a més, de lluitar contra la injustícia tenen que lluitar contra la ineptitud dels polítics municipals.

Mai havia parlat de política municipal i avui no faré una excepció, no mereix la pena, parlaré de l'anònim treball que molts voluntaris fan dia a dia.

Està clar que en la situació actual els ciutadans no podem confiar en els polítics, ens van abandonar fa temps, i som nosaltres els que, amb la col·laboració de tots, tenim que solucionar els problemes que ells ens han creat.

Associacions de veïns com la de Sant Narcís de Girona, porta molt de temps lluitant per una causa en la que qui tindria que haver estat lluitant a favor dels veïns és el propi ajuntament.

L'Estat ha permès, amb les obres del tren d'alta velocitat, que una zona de la ciutat de Girona estigui totalment destrossada, i l'ajuntament ha estat nedant entre dues aigües. Les aigües dels vots i les aigües de satisfer al Govern central.

Qui són els que estan solucionant els problemes? Els veïns mitjançant les associacions.

Qui està aconseguint solucionar els problemes dels desnonaments? Els veïns mitjançant les associacions.

Així podríem seguir tot el dia i arribaríem a una conclusió... tenim uns polítics que no serveixen per a res.

El poder sempre ha de ser del poble i pel poble, mai pot ser per uns polítics i contra el poble.

Un, només, té que sortir al carrer i mirar a la gent, escoltar les seves converses i s'adonarà què no tot va bé, encara que un portaveu del PP digui que Espanya és un dels millors països d'Europa.

Però no tant sols no va bé per part dels polítics, també hi ha ciutadans que s'han quedat ancorats en temps passats, en els que la diferència de classes era una cosa habitual i els pobres eren, sistemàticament, menyspreats per les classes pudents.

L'altre dia vaig ser testimoni d'una situació que en altres temps podria haver estat del més normal, però en ple segle XXI era veritablement vergonyosa. Una senyora, d'uns 60 anys, ben vestida, enjoiada i amb pentinat de perruqueria, es queixava iradament al director d'una agència bancària, del fet de que la nit anterior, el seu marit no havia pogut entrar al caixer automàtic per a treure diners perquè hi havia una persona dormint, i com és normal, segons ella, va témer ser atracat... la vaig mirar, he de dir que amb menyspreu, i li vaig fer veure que la raó per la qual aquella persona dormia en el caixer, podia ser per culpa del mateix banquer al qual ella s'estava queixant...

Bé no té importància com va acabar la discussió, però em va fer pensar en que mentre una gran part de la societat s'està solidaritzant amb els més necessitats, un altre encara té reminiscències d'una dictadura que va afavorir la diferència de classes.

Els nostres mal-governants no viuen en el nostre món... viuen en "Los mundos de Yupi" i malauradament estan acompanyats per alguns ciutadans... potser alguns dels seus votants.

"CANYA AL MONO"

Una vegada més els fidels periodistes afins al règim del terror imposat per, el perdedor, Mourinho, treuen fum pels queixals.

Aquest cop és per la queixa què el FC Barcelona ha adreçat a la UEFA.

La queixa està perfectament fonamentada, ja que és pel desconeixement del reglament que va demostrar el col·legiat. No s'han queixat del gol en fora de joc, de les constants faltes rebudes i no sancionades o de les targetes grogues sense sentit... però tant és, quan es queixava Mourinho, per a la premsa "merengue", era una qüestió de justícia, quan ho fa el Barça és una manera de pressionar a la UEFA, per guanyar partits deshonestament.

La premsa afí a un determinat règim sempre està obligada a satisfer als seus amos i a intentar destruir, de la manera que sigui, als contraris als interessos dels que els hi paguen.

Ho estem veient en el cas Urdangarin, qui fins ara era un gran jutge, s'ha convertit en un malvat, i la premsa del règim ataca ferotgement a tot el que pugui tacar la immaculada imatge de la filla del monarca.

No vull parlar ni de princeses, ni d'entrenadors de futbol, vull parlar d'uns senyors que s'anomenen periodistes i que tant sols són els portaveus d'uns polítics corruptes i manipuladors.

Ahir fent zàping, sí ja se que no ho tinc que fer, però a vegades l'avorriment et fa fer coses poc saludables per la salut mental. 
Com deia, fent zàping vaig caure en un programa d'una cadena molt, molt, però que molt afí al Real Madrid i a Mourinho, i els exabruptes que vaig escoltar en contra del barça, com entitat, dels directius i fins i tot, dels jugadors, haurien fet ruboritzar al mateix diable, si existís.

La raó d'aquesta demostració, desmesurada, d'odi venia tant sols per la queixa del Barça a la UEFA i em va fer pensar en que si aquesta vehemència la utilitzessin per parlar dels greus problemes que patim les coses serien diferents.

No he sentit encara a cap dels impresentables, que s'auto cataloguen com a periodistes, discutir acaloradament dels desnonaments, de les estafes dels bancs, de l'atur o de qualsevol altre tema veritablement important per al ciutadà.

Tant sols els hi interessa atacar, sense cap tipus d'escrúpol, allò que pugui molestar als seus amos, ja sigui el Barça, la Independència o simplement quelcom que sigui incomprensible per les seves petites ments.

Molts d'ells no tenen estudis, alguns malauradament els conec, i han passat a la categoria de periodistes aprofitant la gran proliferació de televisions privades i públiques.

Alguns d'ells eren tant sols becaris que escrivien els peus de fotografia en diaris de tercera fila i ara són caps de... res, però amb la possibilitat de parlar per televisió o ràdio i intentar assentar càtedra cada vegada que obren la boca.

Molts d'ells parlen malament, no saben utilitzar l'idioma, diuen paraulotes en directe i no tenen cap respecte per el teleespectador o l'oient.

Tenim uns polítics mediocres i corruptes i massa periodista de mentida, amb un poder atorgat per aquests mals governants que els utilitzen per al seu benefici.

Quan un té el plaer de llegir o escoltar als grans mestres del periodisme és dóna compte de la gran mediocritat que ens rodeja.

BRUIXES I PRINCESES I HEROIS I VILANS.

Aquest país, poc a poc, s'està convertint en un conte medieval, tenim bruixes i princeses, herois i vilans, les princeses es tornen bruixes i els herois... vilans.

Fins ara el jutge Castro era el "adalid" de la honestedat, era el salvador de les essències reials, malmeses per les males accions del monarca, que a part de matar elefants col·leccionava amants i per el corrupte gendre, que amb amics poc recomanables, Camps, Matas, Rita Barberà, feia negocis poc honestos.

Però... com si d'un malvat bruixot es tractés, el jutge Castro, ha convertit la rossa princesa (infanta) en una bruixa malvada, que utilitza els diners dels súbdits, recaptats pel seu príncep... blau(grana), per viure en un palau colossal.

El malvat jutge ha atacat el més sagrat, la "nena" de sa majestat i com valerós cavaller medieval, la fiscalia ha sortit a defensar l'honorabilitat de la bella dama.

La fiscalia a interposat recurs per la imputació de la infanta i els nobles cavallers de la gavina han sortit a recolzar aquesta decisió, col·laborant amb un ferotge atac a tot el que gosi estar d'acord amb la imputació.

El cavaller de la gavina, Vicente Martínez Pujalte, ha sigut el primer en aixecar la veu i, sense ruboritzar-se, ha acusat al jutge de actuar per protagonisme...

(També està clar que al PP no li agrada gens aquest jutge, és el del cas "Palma Arena" i va engarjolà a alguns membres populars.)

Però al que anava, els cavallers de la gavina, de la mà de la premsa fidel al règim, han començat la gran creuada per desprestigiar al jutge Castro, el fins ara heroi s'ha convertit en vilà.

Ha passat de ser lloat a ser estigmatitzat i s'ha obert la veda. Des d'avui, com si de la caça de la guineu es tractés, els cavallers de la gavina, perseguiran sense descans al irreverent jutge fins haver satisfet als seus magnes amos.

Les fogueres estan enceses i a arribat l'hora de començar a cremar a bruixes i bruixots per tal de salvaguardar la, falsa, honestedat de la infanta ultratjada.

El mag Merlín, reencarnat en la figura de Rajoy, no ha obert la boca, potser s'ha quedat bocabadat, i com sempre, esperarà que el temps calmi la tempesta.

El gir que ha donat el cas, amb la imputació de l'infanta, dóna aire als cavallers de la gavina i els hi serveix per distreure als súbdits de les actuacions del cavaller negre del conte, el príncep de les tenebres i dels sobres, el comte de la peineta, el cavaller Bárcenas.

La dama Cospedal, avui respira una mica més tranquil·la, hi ha un altre malvat en el regne i d'aquest no té que donar explicacions... ni en directe ni en diferit... i "colorín colorado..." aquest conte... acaba de començar.

LA MALALTIA DEL PRESIDENT

Des de fa molts anys els investigadors mèdics busquen trobar solucions a les malalties que més afecten a la població.

S'està avençant en la curació del Càncer, les investigacions pel tractament de l'Alzheimer estan molt avançades i un munt d'estranyes malalties estan en processos, en alguns casos, de futures solucions... però... i la malaltia del PP?

Sí, el PP té una greu malaltia i és un tipus d'Alzheimer selectiu.

M'explicaré; l'Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que es manifesta com a deteriorament cognitiu i trastorns conductuals. Es caracteritza en la seva forma típica per una pèrdua immediata de la memòria i d'altres capacitats mentals, a mesura que les cèl·lules nervioses (neurones) moren i diferents zones del cervell s'atrofien, però l'Alzheimer selectiu que pateix el PP només produeix la pèrdua de memòria de determinats esdeveniments.

Un exemple és quan tots els membres del govern no sabien que el senyor Bárcenas seguia treballant al PP, quan la senyora Mato no recorda qui pagava les factures de les seves festes o no recordava quins cotxes tenia al garatge de casa seva. Un altra mostra és el desconeixement de les activitats del senyor Dorado per part del president de la Xunta.

En relació a l'amistat del senyor Nuñez Feijóo amb el “narco” Marcial Dorado, contrabandista en els anys 90, no tindria cap importància si no estès pel mig la deshonesta campanya, que va liderar, en contra del ex vicepresident de la Xunta Anxo Quintana, per unes fotografies "similars", però amb un honrat empresari gallec.

Els integrants del PP pateixen aquesta malaltia i sembla què, a diferència del veritable Alzheimer, és molt contagiosa.

El més malalt de tots és el president del govern, el senyor Rajoy.

Ha oblidat que és president del govern.

S'ha tornat en una espècie de viatger en el temps que ha oblidat quines són les seves obligacions i els seus compromisos amb els seus votants.

Es mou pel món sense saber, ben bé, quina és la seva comesa i segueix creient que qui governa és en José Luís Rodriguez Zapatero.

Les coses continuen sent culpa del PSOE i ell, amb cara de no assabentar-se de res, pren el pèl a periodistes i ciutadans sense ruboritzar-se.

Les seves prioritats són; no cremar-se, anar a veure partits de futbol i satisfer als amos europeus.

La sensació que tinc és que està perdut, molt malalt, i què ha arribat un moment en el que ha acceptat que la corrupció és una realitat amb la que es té que conviure.

Fa discursos sense cap sentit, sense parlar dels temes que veritablement preocupen als ciutadans i, amb el recolzament de la premsa afí al seu règim, enganyar-nos i fer-nos culpables dels seus propis errors.

És el president més mentider que aquest país a patit i cada vegada està més a prop d'un dictador repressiu que d'un president democràtic.

Estimats investigadors mèdics, estudieu aquesta malaltia i trobeu-li una solució, sinó la tindrem que buscar nosaltres i quan el poble té que buscar les solucions, aquestes acaben sent molt radicals.

HOMÒFOBS: BOJOS O REPRIMITS?

El començar a escriure sempre és difícil, sobretot per la quantitat de temes que un pot escollir.
Els Bárcenas i companyia són una font inacabable d'inspiració, però avui, un anormal m'ha inspirat per escriure.
No acostumo a llegir segons quines pàgines Web, més que res per salvaguardar la meva precària salut mental, però avui, gràcies a estar tafanejant per Facebook, he llegit un article en una pàgina Web que feia molt de temps que no visitava.
L'article estava signat per... bé el nom no té cap importància, al igual que el nom de la pàgina, ja que habitualment a la merda no se li posa nom.
El tema era... ben bé no se, encara, quin era el tema en concret; criticava durament el matrimoni entre persones del mateix sexe, insultava als homosexuals i a tot el que gosa defensar la llibertat dels éssers humans.
El paio, al qual no nomenaré, no tinc cap interès en fer-lo famós, deixa entreveure unes inclinacions ocultes i reprimides que li fan odiar el que en el seu interior sembla ser un desig.
Sempre s'ha dit que els més homòfobs són els que es resisteixen a "sortir de l'armari", és a dir els més reprimits.
Això no tindria cap importància sinó fos per la proliferació de pallassos, que emparant-se en la llibertat d'expressió, que ells després menyspreen, llencen tot tipus de merda contra allò que els hi molesta o desitgen i no s'atreveixen a expressar.
La homofòbia és molt habitual en gent amb un nivell intel·lectual molt precari i amb una mentalitat tan petita que no coneix res més enllà el seu reduït cercle d'amistats, tan mancades d'intel·ligència com ells mateixos.
Com podeu apreciar no he transcrit cap fragment de les ximpleries escrites per aquest personatge, no val la pena, embrutaria el meu blog amb paraules poc edificants i no és pas el meu desig, però sí que crec que el lector mereix poder accedir, si vol; visiteu Roses Digital i amb la olor podreu arribar fins a les bajanades del, en cap moment nomenat, reprimit autor del penós article.
Suposo que llegirà això, encara que estigui en català -l'article està escrit en castellà- però aviso que no penso tornar a parlar del tema, em fa fàstic.
La gent que pensa d'aquesta manera no mereix que perdi més temps amb ells i ni que vosaltres perdeu el temps llegint-los.
Tornaré als meus amics Bárcenas i companyia, són uns xoriços pocavergonyes, però al menys respecten als éssers humans... encara que intentin robar-nos.

"ÈTICA"

Què és l'ètica?

Segons el diccionari; conjunt de normes morals que regeixen la conducta humana.

Segons els polítics... no saben el que és, i segons Mourinho...

Fa uns dies que estic indignat, sobre tot amb la gentussa que escriu i parla creient-se posseïdor de la veritat.

Com es pot acusar de terroristes a gent que lluita pels més desafortunats?

Com un polític pot dir bajanades tant grans i que ningú li tanqui la boca d'un mastegot?

El que està clar és que tothom es creu amb la potestat de criticar i opinar de coses de les que moltes vegades no en tenen ni la més petita idea.

També m'indigna molt la constant queixa d'alguns, suposats, independentistes sobre els teòric "espoli fiscal".

Això ve per un post, que he vist a Faceboock, en el que demanaven que a TV3 sortís un "banner" en el que s'anés reflectint el suposat espoli que Catalunya pateix.

M'agradaria que tots aquests que reivindiquen la realitat d'aquest espoli el demostressin amb números i no tant sols amb rumors provinents de polítics manipuladors.

És cert que Catalunya aporta molts diners a l'estat central, però també ho fan altres comunitats i en molts casos amb quantitats molt superiors.

Però aquest no és el tema, això que ho solucionin els economistes, el problema és la manca d'ètica i de solidaritat.

El govern del PP ha perdut tota ètica, ha decidit atacar tot el que l'hi molesta i acabarà pagant-lo molt car a les properes eleccions. Però, potser, els que han perdut tot tipus d'ètica són els periodistes afins al règim, em refereixo als grans justificadors de totes i cadascuna de les malifetes del govern, els què, seguint les indicacions dels seus amos, criminalitzen tot el que és contrari a les doctrines feixistes, cada vegada més arrelades en els membres del govern.

Em venen molts noms al cap, però crec que el lector sap perfectament a quins personatges em refereixo.

Aquesta mancança d'ètica també s'ha traslladat al món de l'esport i, avui, ens em assabentat que l'entrenador del Real Madrid, José Mourinho, ha fet arribar al proper rival del FC Barcelona, un vídeo en el que es poden apreciar els seus punts més febles. Veritablement no té importància, suposo que l'entrenador del PSG ja coneix perfectament al Barça, però el que no és ètic és l'actitud del senyor Mourinho.

Si la senyora de Cospedal, la senyora Cifuentes i la senyora Llanos de Luna no tenen ètica, què podem esperar d'un frustrat mal perdedor com Mourinho?

Si el govern del PP no té cap respecte als ciutadans, què podem esperar dels seus acòlits?

No sé si el que he escrit és ètic o no, però del que sÍ n'estic ben segur és que gent com els de la PAH són els més ètics que he conegut... els polítics, sobre tot els del PP, no.

GIRONA M'ENAMORA

ELS "FILOXIMPLES"

"Filo", element compositiu que ve del grec i que significa "amic" o "amant de".

La nova “mamarratxa” de torn, hereva de la inefable Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes, a etiquetat de "filoetarras" als components de la PAH. Probablement la pallassa aquesta no sap el que vol dir "filo", (potser ho confon amb la massa utilitzada a pastisseria), però, segur que els seus coneixements del grec es limiten al que tots estem imaginant.

Una de les particularitats del feixisme és la sistemàtica agressió a la moral del poble.

Utilitzar el poder per anar denigrant a les persones i convertir-les en éssers sense voluntat i sotmesos a les macabres maquinacions dels que manen, és una tàctica molt normal entre la dreta més casposa.

Els feixistes veuen enemics a tot arreu i consideren que tot el que no està amb ells és un enemic potencial al qual es té que destruir.

En l'època del dictador Franco es parlava dels contubernis jueu maçònics, els quals ningú sabia ben bé que significava, però que els fidels al règim feien ressò en tots els seus cercles.

La premsa fidel també parlava i atacaven a tot el que era contrari als pensaments del govern.

El govern del PP no sap com sortir-se'n del embolic en que, poc a poc, s'anat ficant i la solució més fàcil és culpar als demés.

Tot està orquestrat.

No interessa que el poble es reveli contra el govern establert, i com estem en una, suposada, democràcia, no poden atacar directament al poble, com ells desitjarien.

No poden fer sortir als soldats al carrer i disparar als manifestants, encara que molts ho somien, per dissuadir-los de protestar. Llavors la solució és un atac sistemàtic a tot el que molesta.

Si hi han ciutadans que protesten pels desnonaments... se'ls criminalitza comparant-los amb grups terroristes.

Si els ciutadans surten al carrer per protestar... se'ls criminalitza comparant-los amb la "Kaleborroca".

Si els jutges es posen a favor dels ciutadans... se'ls aparta de la judicatura i se'ls acusa de voler ser "estrelles".

Un govern inútil i corrupte té necessitat de destruir qualsevol brot de consciència social per tal de poder continuar reprimint al poble.

Ens estan portant a un nivell de pobresa veritablement alarmant i les solucions que proposen són retallar més les nostres llibertats.

Els nostres governants estan ferits i, com feia el desaparegut toro "Ratón", en pau descansi, donen cornades a tot el que es belluga.

Han aconseguit els peons perfectes, polítics amb un desmesurat afany de poder i protagonisme, sense cap tipus de moral i disposats a agredir, insultar i menysprear al ciutadà, si el seu amo els hi mana.

La delegada del govern a Madrid és una clara mostra, al igual que la delegada del govern a Catalunya. Són les hereves d'aquelles matrones de la "Sección Femenina", que humiliaven a les dones i depreciaven als homes.

L'assetjament a la ciutadania està arribant a nivells totalment inaguantables i ara, aquests governants ineptes, es queixen de patir l'"escrache".

La premsa fidel al règim, els de sempre, criminalitzen aquestes accions, però en cap moment he vist que hagin criminalitzat les agressions als ciutadans.

A mi, personalment, no m'agrada aquest tipus de sistema reivindicatiu, però malauradament crec que no queda més remei.

MARCIANS I ALTRES ESPÈCIES

Hi han extraterrestres?

Hi ha molta gent que ho creu i fins i tot esgrimeixen raons més o menys convincents; parlen de les piràmides d'Egipte, dels "tòtems" de la illa de Pasqua i, com no, del cas Roswelt i el paral·lel 33.

Els humans portem segles buscant vida intel·ligent més enllà de les estrelles quant encara no la hem trobat al nostre propi planeta.

Hi han éssers que pul·lulen pel nostre entorn i dels quals tinc seriosos dubtes de la seva procedència, sobre tot dels que asseguren haver estat abduïts o que han tingut contactes amb habitants d'altres galàxies.

També hi ha gent que utilitza la suposada existència d'éssers d'altres planetes per buscar excuses en situacions compromeses. Un exemple podria ser la del marit que arriba a altes hores de la matinada a casa seva i l'esposa li pregunta d'on ve i ell li explica que ha sigut abduït per una nau extraterrestre... bé aquesta és una mostra, però no és de lo què vull parlar. Les infidelitats dels altres mai m'han cridat l'atenció, ja que sempre he considerat que és un problema entre dos... o tres, tant és.

La raó de la pregunta del principi és per l'actitud de moltes persones que ens envolten. Actituds com la de certs membres del govern, alguns entrenadors de futbol o simplement de veïns o coneguts.

La política, com ja he dit moltes vegades, cada vegada està més allunyada del poble i la crispació del ciutadà cada dia és més evident. Crec que un distanciament tant gran tant sols pot ser per una diferència, ja no d'educació o cultura, sinó senzillament, per ser d'una raça alienígena.

Han perdut tot tipus d'empatia i mentre cada vegada hi ha més gent passant-lo malament, ells es preocupen de nimietats.

Sempre hem cregut que la desaparició dels dinosaures va ser ocasionada per un meteorit o un fenomen meteorològic que va congelar el planeta, però, i si va ser per la visita d'uns alienígenes, antepassats dels que ara ens estan destruint?

Éssers tant abjectes com Bárcenas, Camps, Matas i companyia, que roben sense preocupar-se de les conseqüències que ocasionen amb les seves accions, no poden ser d'aquest planeta, tenen que ser successors dels mateixos que van matar als dinosaures.

Altres que deuen de ser d'un altre planeta, són els periodistes, fidels al règim, que troben explicació a totes les actuacions d'un govern cada dia més inepte i corrupte. Per força tenen que venir del mateix lloc, ja que qualsevol persona amb dos dits de front, no justificaria mai actuacions que perjudiquen clarament al ciutadà.

En l'apartat futbolístic, quina mostra més clara voleu que l'entrenador del Real Madrid? 

Per força aquest paio té que ser d'un altre planeta, un tio normal no fa el que fa ell. 

I ja que parlo de futbol... que opineu dels integrants del programa "Punto Pelota"? Segur que són marcians... o simplement creuen que els extraterrestre som nosaltres.

AVUI VA D'IDIOTES

Avui volia parlar d'altres coses de les que finalment parlaré i la raó és la proliferació d'idiotes que hi ha pel món.

De l'últim del que hem tingut notícies és de Giorgos Katidis, del AEK Atenas. Aquest anormal, per celebrar el gol que acabava de fer, no se li va acudir un altre cosa que fer la salutació clarament identificada amb el nazisme.

L'angelet s'ha disculpat dient que no sabia el que significava això i la federació, en una reunió d'urgència, l'ha sancionat de per vida. Es mereix el càstig per partida doble, si veritablement no sabia el que feia, per idiota i si ho sabia, per mentider i nazi.

Però no creieu que només hi han idiotes a Grècia, aquí també en tenim, sinó mireu el vídeo que ha fet públic el diari "El País" de les actuacions d'uns militars espanyols a Irak.

Fins ara ens hem escandalitzat de les actuacions de soldats americans i anglesos, però, malauradament, des d'avui, al nostre país, també tenim raons per escandalitzar-nos d'alguns dels nostres soldats.

Desitjo que sigui un fet aïllat, però, sospito que coneixerem més actituds menyspreables com aquesta.

Si us dic la veritat mai he tingut en bona consideració als dos grups als que representen els protagonistes del meu article d'avui, em refereixo als futbolistes i als militars.

Els primers habitualment, encara que hi han moltes excepcions, no es caracteritzen per la seva intel·ligència.

No sere cruel i no donaré noms, però tots recordem els "Morry Christmas" i altres perles.

En relació als militars que voleu que us digui. Són un grup de gent en el que les seves raons són la utilització de les armes, la força i la obediència cega i en cap moment el raonament o el diàleg.

Sempre he cregut en la inutilitat del exercit i en països civilitzats mai tindrien que existir.

El que està clar és que en el grup d'idiotes tindríem que incloure als polítics, mostres tenim de la seva incapacitat intel·lectual, però avui no parlaré d'ells... són idiotes.

El que està clar és que els dos grups dels que parlo tenen moltes similituds i, potser per això, acaben tenint actuacions poc saludables.

Els futbolistes, moltes vegades, viuen en un règim dictatorial i, moltes vegades, repressiu.

Els futbolistes, moltes vegades, pateixen les bogeries d'entrenadors psíquicament inestables, no cal que nomeni a qui em ve a la ment.

Els militars, moltes vegades, estan sotmesos a polítics psíquicament inestables que els porten a guerres absurdes i il·legals.

Tampoc és necessari què posi cap exemple... bigoti... peus a la taula... Azores... bé queda clar, no?

Espero que aquest dos casos que hem conegut avui serveixin per conscienciar als que manen, i què, d'una vegada per totes, es faci una llei que condemni el nazisme, el feixisme i tot tipus d'apologia de ideologies antidemocràtiques, i que els militars, ja que els tenim que tenir, vagin a fer missions humanitàries i no a estomacar a pobres presoners.

Ah! i una llei que condemni als idiotes.