"CANYA AL MONO"

Una vegada més els fidels periodistes afins al règim del terror imposat per, el perdedor, Mourinho, treuen fum pels queixals.

Aquest cop és per la queixa què el FC Barcelona ha adreçat a la UEFA.

La queixa està perfectament fonamentada, ja que és pel desconeixement del reglament que va demostrar el col·legiat. No s'han queixat del gol en fora de joc, de les constants faltes rebudes i no sancionades o de les targetes grogues sense sentit... però tant és, quan es queixava Mourinho, per a la premsa "merengue", era una qüestió de justícia, quan ho fa el Barça és una manera de pressionar a la UEFA, per guanyar partits deshonestament.

La premsa afí a un determinat règim sempre està obligada a satisfer als seus amos i a intentar destruir, de la manera que sigui, als contraris als interessos dels que els hi paguen.

Ho estem veient en el cas Urdangarin, qui fins ara era un gran jutge, s'ha convertit en un malvat, i la premsa del règim ataca ferotgement a tot el que pugui tacar la immaculada imatge de la filla del monarca.

No vull parlar ni de princeses, ni d'entrenadors de futbol, vull parlar d'uns senyors que s'anomenen periodistes i que tant sols són els portaveus d'uns polítics corruptes i manipuladors.

Ahir fent zàping, sí ja se que no ho tinc que fer, però a vegades l'avorriment et fa fer coses poc saludables per la salut mental. 
Com deia, fent zàping vaig caure en un programa d'una cadena molt, molt, però que molt afí al Real Madrid i a Mourinho, i els exabruptes que vaig escoltar en contra del barça, com entitat, dels directius i fins i tot, dels jugadors, haurien fet ruboritzar al mateix diable, si existís.

La raó d'aquesta demostració, desmesurada, d'odi venia tant sols per la queixa del Barça a la UEFA i em va fer pensar en que si aquesta vehemència la utilitzessin per parlar dels greus problemes que patim les coses serien diferents.

No he sentit encara a cap dels impresentables, que s'auto cataloguen com a periodistes, discutir acaloradament dels desnonaments, de les estafes dels bancs, de l'atur o de qualsevol altre tema veritablement important per al ciutadà.

Tant sols els hi interessa atacar, sense cap tipus d'escrúpol, allò que pugui molestar als seus amos, ja sigui el Barça, la Independència o simplement quelcom que sigui incomprensible per les seves petites ments.

Molts d'ells no tenen estudis, alguns malauradament els conec, i han passat a la categoria de periodistes aprofitant la gran proliferació de televisions privades i públiques.

Alguns d'ells eren tant sols becaris que escrivien els peus de fotografia en diaris de tercera fila i ara són caps de... res, però amb la possibilitat de parlar per televisió o ràdio i intentar assentar càtedra cada vegada que obren la boca.

Molts d'ells parlen malament, no saben utilitzar l'idioma, diuen paraulotes en directe i no tenen cap respecte per el teleespectador o l'oient.

Tenim uns polítics mediocres i corruptes i massa periodista de mentida, amb un poder atorgat per aquests mals governants que els utilitzen per al seu benefici.

Quan un té el plaer de llegir o escoltar als grans mestres del periodisme és dóna compte de la gran mediocritat que ens rodeja.