Així
podria començar qualsevol de les declaracions dels dirigents del PP.
Les
mentides es van acumulant i s'ha convertit en un concurs de qui la
diu més grossa.
Segons
qui parla varien les raons de la falsedat o veritat dels famosos
papers. Si és el president del govern, diu textualment: "Todo
lo que han publicado sobre mi y mis compañeros es falso, salvo
alguna cosa, que es lo que han publicado los medios de comunicación",
els altres asseguren que els documents són apòcrifs. Les
declaracions del president no les he acabat d'entendre, però ja s'ho
farà, els nervis sembla que el traeixen més del desitjat i, com
comença a ser habitual, ha tornat a fer el ridícul.
La
premsa fidel al règim ja ha tret l'artilleria i dubten de la
veracitat dels documents i es creuen, sense cap tipus de dubte, les
declaracions exculpatòries d'en Bárcenas.
Per
ells tot és un "contubernio judeo-masónico", com deia el
seu estimat lider ideològic, es a dir "El Caudillo", creat
per les malintencionades ments del PSOE, capitanejades pel diabòlic
Rubalcaba.
Estava
pensant que si el líder de l'oposició fes tot el que li atribueixen
no tindria temps ni per anar al lavabo.
La
fiscalia ha citat l'extresorer del PP a declarar junt amb
l'ex-diputat Jordi Trias... però tant és, diguin el que diguin, per
a la dreta continuarà sent mentida tot.
He
titulat l'article "ELS PAPERS APÒCRIFS", que és cóm els
han definit alguns membres del PP, encara que molts d'ells no tenen
ni idea del que vol dir.
L'adjectiu
apòcrif, té dues accepcions; una és: Fabulós, supòsit o fingit,
i l'altre: Dit d'un llibre atribuït a autor sagrat: Que no està,
però, inclòs en el cànon de la Bíblia.
Si
agafem la primera accepció, diríem que els documents són fabulosos
o suposats, però si agafem la segona... efectivament podríem dir
que van a Missa.
Sempre
he cregut que els éssers més ignorants que poblen la nostra fauna
política són els portaveus dels partits. Diuen el que els hi manen
dir, menteixen sense cap pudor i consideren que la resta dels humans
som totalment idiotes. La mostra més clara que tenim és la d'en
Floriano, fidel portaveu del PP, i que, sense ruboritzar-se, diu les
bajanades més inversemblants per tal de defensar l'honorabilitat
dels seus amos.
Les
tertúlies, que fa uns dies eren un recés de tranquil·litat degut a
que pràcticament tots estaven d'acord, han tornat a ser un camp de
batalla.
La
dreta contra l'esquerra, els diaris afins al règim en contra dels
que han publicat suposades proves de la falta d'honestedat del PP i
els saberuts analistes polítics busquen explicacions totalment
rocambolesques per semblar una mica menys rucs del que ho són
habitualment.
Amb
tot això, ningú parla de les retallades, l'augment de l'atur i la
cada vegada més precària sanitat i educació.
El
país s'ensorra i l'única preocupació dels polítics és salvar el
cul.
El
ciutadà no importa, tant és que cada vegada hi hagin més pobres i
més aturats i més desnonats i més malalts crònics, tant és.
El
que és important és salvar el cul... visca el cul... i que als
altres ens donin pel cul.
