Malauradament
l'intrusisme està present en totes les professions, però potser en
el món del periodisme és més patent.
Tothom
elogia la gran temporada que està fent el FC Barcelona en el
campionat de lliga, tothom parla dels rècords de Messi i Vilanova i
tothom diu excel·lències del bon joc de l'equip, però, els
intrusos, aquest tipus de periodistes que ningú sap d'on han sortit
i que pretenen assentar càtedra cada vegada que obren la boca,
troben sempre la manera de deslluir les victòries de l'equip
contrari als seus interessos. Interessos que moltes vegades es deuen
a un malaltís fanatisme per uns colors que, probablement, defineixen
una tendència política.
Ahir,
veient un dels programes que resumeixen la jornada futbolística,
analitzaven les jugades "conflictives" del partit de torn.
Quant
li va tocar al partit del FC Barcelona, els ànims dels tertulians es
van exasperar d'una manera veritablement alarmant.
Els
crits i retrets es van apoderar de la pantalla de televisió i en
lloc de analitzar si veritablement l'àrbitre havia comès un error,
els éssers cridaners que componien el circ justicier de l'ètica
futbolística, van començar a fer comparacions.
"L'àrbitre
tindria que haver xiulat penal, ja que fa dos partits, per una jugada
igual, li va xiular un al Madrid", vociferava un.
L'altre
cridava més i rebatia l'argument amb comparacions d'altres partits
que no venien a conte.
Em
pregunto, si un ciutadà assassina a un altre i va a judici,
l'advocat defensor por utilitzar com argument que fa uns anys un
altre va cometre un delicte i va sortir impune?
Oi
què no?
Doncs,
perquè tenen la mania de fer comparacions i culpar als altres dels
seus errors?
Crec
que no és més que un reflexa de la nostra actual societat i dels
polítics que ens governen. Portem més d'un any sentint i patint
allò de "l'herència rebuda".
L'intrusisme
també s'ha instaurat en les tertúlies polítiques, qualsevol
indocumentat opina, critica i, fins i tot, s'atreveix a aconsellar
als governants del que tenen i no tenen que fer.
S'avancen
a la justícia.
Les
seves tertúlies es converteixen en judicis sumaríssims, als quals,
els jutjats estan en una indefensió total.
Tant
és si el que diuen és mentida, o la informació que estan
transmeten està esbiaixada, es tracta de parlar del personatge de
torn, de l'enemic de l'amo ideològic que els hi donarà un copet a
l'esquena per la feina ben feta.
Ara
es tracta d'atacar a Catalunya, de la manera que sigui, tant és si
és mitjançant el Barça, la família Pujol o al mateix president de
la Generalitat.
Catalunya
ha comès el pecat més gran que es pot cometre contra una dictadura,
voler pensar per si mateixa.
Com
he dit moltes vegades no soc independentista, però crec que tots els
pobles tenen el dret a decidir el seu futur.
He
dit dictadura i no és cap error, estem en una dictadura, disfressada
de democràcia, però és una dictadura.
El
ministre de justícia vol instaurar un altre cop la censura, la
cadena perpètua i cada vegada retalla més els drets dels ciutadans.
Ens
han retallat l'educació, la sanitat, els sous i, poc a poc,
l'autoestima.
El
president del govern d'Espanya ni tant sols es digna a assistir al
funeral d'un soldat que ha mort en una guerra que no ens incumbeix.
La
presidenta de la comunitat de Castella--La Manxa, tanca els serveis
d'urgències de 21 pobles... però, els intrusos periodistes troben
excuses per justificar totes aquestes aberracions.
La
conclusió que he arribat, potser errònia, és que tots aquests
personatges, han irromput a les nostres vides com els antics
trobadors, que anaven de poble en poble, alabant les excel·lències
dels senyors feudals de torn.
Cada
vegada està més clar que la formula política d'aquest país ha
caducat i si no es dona un cop de timó, aviat ens trobarem en una
situació irreversible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada