EL RETORNO DE LA PANTERA ROSA

Si l'actualitat política del nostre país es traslladés al cinema podria perfectament titular-se “El Retorno de la Pantera Rosa”, amb en Peter Sellers (si encara fos viu) en el paper de Mariano Rajoy.

El cúmul de despropòsits en els quals cau el govern del PP, semblen més del guió d'una pel·lícula còmica que no pas del dia a dia d'un govern compromès amb els seus votants.

La mentida cada vegada és més gran, les proves que Bárcenas entrega cada dia són més contundents i el covard president del govern segueix amagant-se.

Tothom demana la dimissió de Mariano Rajoy i el PP tanca files intentant desprestigiar a aquell pel què fa uns mesos tots posaven les mans al foc.

Es convertirà el PP en un partit de mancs?

Tots van posar les mans al foc pel ex-tresorer i sembla que tots

s'han cremat.

He comparat l'actualitat política amb la pel·lícula de Blake Edwards per una raó molt senzilla... no crec que hi hagi personatge més maldestre i inútil que l'inspector Jacques Clouseau i em recorda molt al nostre president pepero.

La premsa fidel al règim també ha tancat files per a defensar al seu líder i comença a llençar “merda” contra tot i tots. 
És normal, si cau el govern feixista, els fidels acòlits llepa culs que treballen a La Razón, ABC, Intereconomia... què faran? 
Perilla la seva feina si es demostra tot el que està publicant-se, no per part d'ells, és clar. 
Ells intenten tergiversar les informacions dels altres diaris i amb rocambolesques històries procuren emmerdar-ho tot de manera què, els més fidels al règim, dubtin de tot el que publiquin els diaris no fidels al govern.

El més espectacular dels llepaculs és el director de La Razón, Francisco Marhuenda. Intenta manipular a tots els contertulians que comparteixen taula amb ell. Per a ell tot és una trama per enderrocar al seu estimat Mariano i crec, que cada dia està més aprop d'utilitzar la famosa frase del dictador Franco, aquella en la que catalogava de tot el que era desfavorable als seus interessos com un “CONTUBERNIO   JUDEOMASÓNICO”.

Per altra banda, ha de ser molt difícil buscar raons per a defensar el que és indefensable, utilitza el victimisme i dona per fet que tot és un atac contra el PP i Rajoy. També crec que personalitzar en ell mateix els problemes dels altres és una demostració d'una gran mancança de personalitat. No seguiré parlant d'ell, m'exaspera, estic convençut que és un dels periodistes més deshonestos i espero que aviat desaparegui, del panorama actual, amb el seu amic Rajoy.

Mentre, els d'aquí, els polítics domèstics es passegen pel món amb les mans a la butxaca i xiulant, esperant que no els hi esquitxi. El president Mas, amb el culet estret, desitja que això es vagi allargant i els seus problemes es dilueixin amb el temps.

CARTA AL REI

Estimat senyor: 

Mai ha sigut sant de la meva devoció, crec que ens va ser imposat amb el vist i plau d'uns polítics corruptes que, d'aquesta manera, podien continuar vivint del "cuentu".

La seva aportació a aquesta societat mai l'he considerat necessària i, espero que la història m'acabi donant la raó, no crec que la seva intervenció en el frustrat cop d'estat fos la que vostè desitjava, així com el resultat final.

Ha estat el culpable de moltes de les coses que han passat en aquest país; les bajanades del seu gendre, les de la seva filla, així com les seves pròpies. L'hem conegut diferents amants, les quals han rebut multitud de regals amb els diners dels contribuents.

L'hem conegut molts negocis que ratllaven la il·legalitat i ha estat culpable de més d'una mort.

Per tot això li demano que abdiqui d'una vegada, marxi a navegar i deixi en pau a tothom, sobretot als de la meva espècie.

Atentament,

Un elefant.

Y TÚ... ¿DE QUIÉN ERES?

El passat dissabte es va celebrar "El concert per la llibertat", els diaris han anat plens de tot tipus de comentaris, favorables, desfavorables, crítics, despectius, es a dir de tots colors.
No hi vaig ser, vaig veure uns minuts per televisió i tinc que dir que em va deixar totalment indiferent.
Sempre he dit que no soc independentista, però estic a favor de celebrar una consulta per donar la oportunitat de que  qui decideixi sigui el poble i no uns polítics interessats.
El que veritablement em preocupa és el resultat del referèndum, si és favorable, res a dir, s'accepta la majoria i endavant... però si surt que no a la independència?
Quina serà la resposta de tots els que ja estan celebrant una hipotètica independència?
Acceptaran el resultat o començarà una campanya ferotge en contra de tots els que han votat "NO"?
El gran problema de vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo és la decepció que ocasiona si no s'aconsegueix.
Llegeixo i escolto moltes bajanades, sobretot pels més radicals; que si la crisi no ens afectaria, que si l'atur no existiria, que si tots seriem més... bé tot seria millor, però ningú explica el llarg camí que això comporta, la gran complicació que generaria a empresses, bancs, etc.
Els més convençuts culpen a Madrid de tots els mals que pateix Catalunya, sense parar-se a pensar que hi han molts catalans que manen a Madrid. Sembla que l'independentisme s'ha convertit en una eina de classificació de bons i mals catalans.
Si no ets favorable a la secessió no ets un català de bé.
Si vas a favor de la selecció espanyola de futbol no ets un bon català.
Si gaudeixes de les victòries de Fernando Alonso en la Formula I...no ets un bon català.
Estem patint la pitjor dictadura de la nostre història recent, ens estem deixant manipular per uns pocs, que fan lectures partidistes dels esdeveniments quotidians i els manipulen per a convèncer-nos de que ells tenen la raó.
Els pobles han de ser lliures de decidir, però mai poden estar manipulats per a decidir el que

vol una determinada quantitat de gent.
Ja està bé de discursos manipuladors, ja està bé de demonitzar a tot aquell que no pensa igual.
Una de les incongruències més grans que he vist, en relació a aquests suposats sentiments independentistes, és desitjar que guanyés Brasil a la final de la "Confederaciones"... doncs jo anava a favor d'Espanya, soc català, del Barça, i em vaig emprenyà molt per la derrota. Tot aquell que barreja l'esport amb la política demostra ser més ruc que els que xiulen als jugadors del Barça quan juga a Madrid, o València o a qualsevol altre lloc.
Sempre he envejat els sentiments patriòtics dels americans, tant és que siguin del nord, del centre o del sud.
Un habitant de l'estat de Texas, respecta tant la bandera texana com la del país i té un respecte total al seu himne.
Aquí xiulem l'himne i ens emprenyem quan els altres no respecten els nostres signes d'identitat. Potser un camí cap a la veritable independència seria començar a respectar als demés i tenir una mica de sentit comú, que per cert és el menys comú de tots els sentits.

LA GUERRA DE LES BANDERES

Avui llegia una notícia que no he acabat d'entendre.

No és què sigui "tonto", bé una mica sí, però no és el cas.

La notícia es referia a la sanció que la policia va posar a un seguidor del Girona -l'equip de futbol- per ensenyar una bandera estelada al camp de futbol de l'Almeria.

Crec que la politització de l'esport és el primer pas a la destrucció d'uns dels pocs valors sans que ens queden a la nostre societat.

Què té que veure una demostració independentista amb un partit de futbol? L'estelada... és la bandera del Girona FC?

Per ser seguidor del Girona FC... es té que ser o simpatitzar amb l'independentisme?

Per la mateixa raó estic en contra de banderes espanyoles en partits entre clubs, l'entenc amb partits de la selecció, al igual que entenc la senyera amb partits de la selecció catalana, però no les concebo en un partit del Barça, de l'Espanyol o del Figueres.

A més a més si per demostrar que un és català i independentista, té que fer servir una senyera que no és oficial... perquè serveix la oficial?

La bandera de Catalunya és la de les quatre barres i l'estelada, si no estic equivocat, era o és la del PSUC, la qual va ser copiada de la bandera cubana. Potser estic equivocat i van ser les tropes del Rei... no no tenim Rei, bé algú s'inventarà una història més o menys creïble de l'origen de l'estelada, que diferirà molt de la realitat, i intentarà convèncer-nos de que és la veritat.

Entenc banderes del país en actes polítics, en manifestacions reivindicatives o de protesta... però que "pinta" una estelada o la senyera en un acte esportiu, que a més a més, és entre dos entitats privades.

Algú s'ha parat a pensar que el Girona, o l'Almería, o el Villarreal, són empreses privades que poden establir les seves regles i, fins i tot, tenen reservat el dret d'admissió?

Aquest afany desmesurat per demostrar que un és més independentista que l'altre ens està portant a situacions veritablement ridícules.

Veiem estelades als balcons, als cotxes i fins i tot a les culates de les pistoles dels Mossos d'Esquadra.

Jo soc català i la meva bandera és la senyera amb les quatre barres, l'estelada no significa res. Si Catalunya s'esdevé independent... ens canviaran la bandera? Oi que no? Doncs perquè tenim aquesta mania de canviar les nostres veritables senyes d'identitat?

Una vegada més es demostra que tot el moviment independentista està en mans d'uns manipuladors que tant sols busquen el seu propi benefici.

En mans de polítics sense escrúpols que manipulen als ciutadans necessitats de trobar nous valors a les seves vides.

Aquests mateixos polítics que defensen aquesta somiada independència, són els mateixos que retallen en sanitat, en educació, en serveis socials i fan augmentar l'atur.

No ens deixem enganyar amb cants de sirena, no tant sols és el govern central el que retalla, és la Generalitat, el president Mas amb el vistiplau dels seus socis de govern, ERC, i tots els seus acòlits, que amb discursos secessionistes ens distreuen dels veritables problemes.

Deixem las banderes tranquil·les, sortim al carrer i exigim els nostres drets i deixem-nos de bajanades i de seguir-los el joc a aquesta colla de polítics corruptes que quan vagin maldades ens abandonaran com sempre han fet.

DEMAGÒGIA O INCULTURA?

Ja que alguns dels que llegeixen el meu blog em tracten de demagog, avui els hi faré un homenatge i seré més demagog que mai.
També he de dir que molts no saben que vol dir demagog i el que és la demagògia i ja que és un homenatge, dedicaré uns minuts a explicar què és demagògia.

"Demagògia: (del grec δῆμος-dēmos-, poble i ἄγειν-agein-, dirigir) és una estratègia utilitzada per aconseguir poder polític. Consisteix a apel·lar a prejudicis, emocions, pors i esperances del públic per guanyar suport popular, freqüentment mitjançant l'ús de la retòrica i la propaganda."

Doncs ara que me n'adono... no faig demagògia, potser els que em qualifiquen de demagog són els veritables demagogs, jo tant sols expresso una opinió, més o menys encertada, però al cap i a la fi una opinió.
No pretenc assentar càtedra i no pretenc fer canviar a ningú, el problema és que quan a algú no li agrada quelcom, en lloc de rebatre-ho mitjançant arguments mitjanament coherents utilitza l'insult o la desqualificació.
Se que a molts els hi emprenya que digui que no soc independentista, en molts cassos ells tampoc ho són.
Tot se solucionarà amb l'independentisme, els "sense arguments" utilitzen la paraula independentisme com a la pedra filosofal que tot ho arreglarà i quan se'ls hi pregunta sobre cosses concretes et contesten que això ara no és l'important.
No vull parlar més d'aquest tema, però es que quan un obre el Facebook i comença a llegir la gran quantitat de bajanades que alguns "independentistes" publiquen donen ganes de tornar a parlar.
He arribat a llegir que quan Catalunya sigui independent, no hi haurà corrupció... parlem-ne... si som independents Madrid es quedarà amb la família Pujol, els corruptes de CDC, en Millet, etc.?
Home si és així... a on es té que signar?
El problema és que ens quedarem quatre gats, ja que entre Convergència, el Barça i Metodo 3, els espionatges de Laporta, els comptes de Messi i tots els escàndols que anem veient dia a dia, tothom està pringat.

Però el que deia, el que algú em qualifiqui de demagog per una part em satisfà, ja que

m'atribueixen unes qualitats que mai he cregut tenir, no em considero capaç de liderar res i no crec que estigui preparat per a dirigir al poble, pel que crec que, com he dit abans, molts no saben el significat de demagògia.
Per cert... insultar i desqualificar, quan no s'està d'acord, és una manera clara de demostrar incultura, debatre i dissentir és una manera molt sana de demostrar tolerància... i què?
Estem en una societat en la que si no estas amb mi és que estas contra mi i tot es divideix en blanc o negre, en dretes o esquerres o Barça o Real Madrid... i si provéssim a acceptar el gris, el centre o l'Espanyol... no a això em nego, prefereixo el blanc, l'esquerra i el Barça el qual demostra que pertanyo a aquesta societat... que hi farem!

LEO "DILLINGER" MESSI O EL SOMNI DE "FLOPE"

Per fi la premsa de Madrid, sobretot l'esportiva, ha trobat la notícia somiada. La notícia amb la que els Roncero, Perdrerol i companyia -mala companyia- havien somiat des de que el Barça va començar a guanyar tot el que es podia guanyar.

La notícia amb la que podien atacar al jugador més odiat per ells, en Leo Messi, i a la vegada podien insultar al Barça, Catalunya i tot el que faci olor a català i independentisme... en Leo Messi ha defraudat -suposadament- a Hisenda.

Pel que sembla, la fiscalia ha presentat una querella, que el jutge encara no ha acceptat a tràmit, per uns presumptes delictes contra la Hisenda Pública. Sembla ser que no van ser declarats uns ingressos rebuts, pels drets d'imatge, allà pels anys 2007, 2008 i 2009.

Fins aquí tot podria semblar normal, si veritablement això va passar que s'investigui i que s'actuï d'acord amb la llei, però el més preocupant és quan ha sortit la notícia i de la manera que ha estat tractada per la premsa.

Han tractat a Leo Messi com si fos l'enemic públic número 1, el Dillinger del futbol, el Bàrcenas de torn o, potser, Hannibal Lecter.

Els informatius i diaris han obert amb la notícia, s'ha especulat amb tot tipus de delictes i no han dubtat de fer un judici paral·lel en el que ha sigut declarat culpable i sentenciat. Els tertulians, llepaculs de "Flope" (Florentino Pérez), treien foc pels queixals, a algun d'ells se li formava, fins i tot, escuma al voltant de la boca, i tot per una suposada irregularitat en la declaració del IRPF.

Si un fos malpensat, que no ho soc, sospitaria què la mà del PP està pel darrera, Florentino és amic personal de l'Aznar, el qual ha tornat a sortir a la palestra després d'estar amagat a la seva fosca caverna anomenada FAES.

Però no ho crec... Cony! i perquè no?

En "Flope" va intentar acabar amb el Barça fitxant a Mourinho, el qual s'ha marxat amb la cua entre les cames. Va intentar dinamitar el fitxatge de Neymar.

La premsa afí al règim del PP i del Real Madrid, porta parlant de final de cicle cada vegada que el Barça, no tant sols perd, sinó quan empata. 

Han buscat criminalitzà a Guardiola, a Tito i fins i tot a Roura, però al final ho han aconseguit, han trobat la manera de desprestigiar al millor jugador del món, més a més, quan sembla que el seu jugador estrella no té molt clara la seva continuïtat.

Per sort avui comença la "Copa Confederaciones" i això, a tots aquests periodistes bufons, els hi fa sortir els seus més obscurs instints, s'omplen la boca amb la paraula "ESPAÑA", i s'obliden de les altres coses, el seu estimat Iker pararà tot el que li xutin, Ramos farà el gol de la victòria i els jugadors del Barça, que per cert són majoria, passaran a segon terme, ja que sempre, els veritables herois són els del "REAL MADRID", això si, de "ESPAÑA".

A finals d'agost començarà la lliga i tot s'oblidarà, el Madrid tornarà a ser galàctic i el Barça a guanyar-ho tot i els Roncero i companyia... seguiran parlant de "FINAL DE CICLO".

AMICS INDEPENDENTISTES:

Avui vull dirigir-me a tots els que demanen la independència esgrimint raons tan insostenibles com; la solució a la crisi, a l'atur i a no se quantes desgràcies més que ens amenacen si seguim pertanyent a la seva odiada Espanya.

Els governants catalans, al cap i la fi polítics amb ambicions molt llunyanes a les de ser servidors del poble, canvien de discurs segons els vents que bufen des de Madrid. Hem escoltat l'últim discurs del president Mas, amb un missatge més aviat ambigu i intentant deixar obertes totes les portes.

A part d'això, ens em assabentat d'una altre notícia molt inquietant, els Mossos

posaran en marxa un canó d'aigua per reprimir les manifestacions. El cap dels Mossos ha declarat que no suprimiran les pilotes de goma, al cap i la fi tots tenim dos ulls, que importa si en perdem un, i de regal ens regaran, es a dir ens deixaran bornis però molt frescos, cosa que està bé tenint en compte les altes temperatures que s'acosten. Em pregunto... quant siguem independents... farà menys calor?

Bé això no ve al cas, el que em preocupa és la gran vocació a reprimir que té aquest govern que aspira a governar un país independent. La vocació dictatorial que ens demostren dia a dia, comença a ser preocupant. Ens "maxaquen" amb impostos i ara també amb sistemes que recorden èpoques molt fosques de la nostre història recent.

Els canons d'aigua són molt perillosos, els mateixos mossos els van descartar fa molts anys perquè poden ocasionar lesions molt greus, i ara ho volen posar en marxa.

La repressió sempre va de la mà del poder, i els nostres dirigents, des de que van decidir unilateralment començar a crear una estructura d'estat, copien les arts més perverses per a sotmetre al ciutadà.

Aquest és el país que voleu, amics independentistes?

Un país reprimit i controlat policialment?

Un país en el que milers de nens pateixen desnutrició mentre els polítics mantenen ambaixades a països que no ens aporten res?

Un país en el que cada vegada surten més casos de corrupció i enarboren la bandera del independentisme per a distreure a la ciutadania?

Un president que canvia d'opinió cada dos per tres?

Un país en el que els que ens tenen que portar a la somiada Ítaca... per cert Ítaca és una illa grega... i ja sabem el que passa a Grècia.

A Grècia, l'estat a tancat la televisió pública... què està passant a TV3?

Cada vegada veig més similituds amb el país Hel·lènic; tancament de mitjans públics, repressió brutal al carrer, dirigents corruptes... al cap i la fi la reina d'Espanya és grega... i el rei italià... per sort el príncep no s'ha cassat amb una portuguesa, tindríem el cercle tancat.

Algú dirà que això és demagògia... però no oblidem què només a Barcelona s'han detectat més de set mil infants amb desnutrició i que cada vegada hi ha més gent vivint al carrer.

Com es pot construir un país sense defensar al poble?

O és que volen construir un país només per a polítics?

En els meus malsons m'imagino al president Mas vestit de militar, al més pur estil dels dictadors llatinoamericans o africans, i espero que segueixin sent malsons.

Desitjo que es pugui fer aviat el referèndum... les sorpreses poden ser molt grans... i si els polítics se sufoquen... tenim el canó d'aigua.

RUCS I SAVIS... O SAVIS MOLT RUCS?

Sempre m'he preguntat la raó per la qual els polítics es creuen més intel·ligents que la resta dels ciutadans.
El ser escollit, dins una llista confeccionada per uns senyors amb, més o menys, capacitat per a prendre decisions, no converteix a ningú, de la nit al dia, més intel·ligent o més llest que els demés.
A tots els països, als polítics, se'ls qualifica de servidors públics, aquí directament són savis.
Decideixen sobre els demés sense complir les promeses que han fet durant la campanya electoral, les quals només serveixen per a tal de convèncer-nos de que els votem.
Roben, enganyen i menteixen sense cap escrúpol i a sobre tenim que patir la seva incompetència.
Un polític compleix un mandat, així s'anomena el temps que governa. I un mandat vol dir complir el que et manen, no fer el que et ve en gana.
Quan un jugador de futbol no fa el que li marca l'entrenador el fan fora de l'equip... perquè en política no tenim la potestat de fer fora al polític que no compleix?
Perquè el tenim que suportar durant quatre anys si als pocs mesos de començar la legislatura ens adonem de que és un inútil?
Estem veritablement en una democràcia o en una dictadura parlamentària?
Durant molts anys he militat en un partit i puc assegurar que les llistes estan plenes de rucs, que moltes vegades no saben ni fer la "o" amb un "canuto".
Otto von Bismarck va dir: "El país más poderoso del mundo es España, porque los españoles llevan siglos intentando destruirlo y aún no lo han conseguido" i és totalment cert.
Escollim polítics, que per la seva trajectòria, sabem que són totalment inútils, escollim partits amb programes electorals totalment delirants i ficticis i després ens creiem les excuses que donen per tal de justificar el que no han fet i que ens havien promès.
Som tan rucs què, o ens barallem entre nosaltres o fem fora als únics que aportaven una mica de cultura.
Varem fer fora als Àrabs, quan ells ens varen enriquir i fins i tot educar.
Varem fer fora als francesos i varem fer tornar un rei corrupte i dèspota. Varem suportar una

dictadura ferotge sense aixecar-nos i lluitar i ara suportem un govern totalment inútil i corrupte, amb una monarquia que roba tot el que pot... i que fem?
Barallar-nos entre nosaltres un altre cop i deixar que aquest dictadors vocacionals vagin ensorrant el país de mica en mica.
Reaccionarem, com sempre, quan ja sigui tard i una vegada més ens queixarem... de què ens queixarem aquest cop?
Devem de ser l'únic país del món que no hem aprés de la nostra història... serà perquè cada vegada que canvia el govern... intenten canviar la història?

"GIN TÒNIC"... PER A TOTS

Massa dies sense escriure, però és què hi han tantes coses sobre les que escriure que cada vegada se'm fa més difícil.

Els nostres polítics no paren de fer bajanades i els seus fidels seguidors, és a dir els periodistes afins al règim, no paren de fer ressò de totes les bestieses que se'ls hi acudeixen.

Una de les últimes barbaritats va ser els preus de les begudes alcohòliques al bar del parlament, però gràcies a la pressió popular i a les crítiques des de tots els mitjans, no afins al règim, avui el president del parlament, el senyor Posada, ha ordenat que els preus siguin lliures, és a dir, que siguin els mateixos que a qualsevol bar... però... i si perden la concessió?

Es pot donar el cas de que quan es tingui que renovar la concessió, "sus señorias" decideixin que sigui un altre amb preus més econòmics.

Francament tant em fa el que prenen els diputats, si paguen 3 euros o 300, si s'emborratxen o van serens, el que veritablement em preocupa és el que fan al hemicicle.

L'altra perla de la setmana és la polèmica per l'estelada que alguns mossos d'esquadra porten a la culata de la pistola... i les banderes espanyoles amb l'àliga que porten molts policies nacionals o guàrdies civils? Això no és polèmic?

Estic totalment en contra de que un servidor públic porti qualsevol tipus de bandera o distintiu que no sigui estrictament el que marca el seu uniforme, en la seva vida privada que porti el que vulgui, però un policia, guàrdia civil o mosso d'esquadra, té la obligació de defensar a qualsevol ciutadà, sigui de la ideologia que sigui i no pot exposar les seves en el desenvolupament de la seva professió, al cap i a la fi el seu sou ve dels impostos de tots els ciutadans no tant sols dels de la seva ideologia.

Sé que als amics independentistes els hi agradarà molt que un mosso porti l'estelada... però li agradaria que portés la bandera espanyola?

No m'allargaré més en aquest tema, els que em seguiu habitualment ja sabeu quina és la meva opinió sobre els radicals, tant d'un cantó com de l'altre.

Ja tenim a Neymar... parla català... els catalanistes radicals donen salts d'alegria... els barcelonistes acèrrims gaudeixen del seu fitxatge, no perquè sigui un gran jugador, sinó més aviat, perquè no ha anat al Real Madrid... el president Mas fa el ximple per terres franceses... els catalanistes radicals segueixen donant salts d'alegria... els catalans seguim passant-les magres... el president Mas parla català, a Paris, i tots contents... Mourinho ha marxat a Londres... Neymar a Barcelona... Mas a París i nosaltres a la Merda.

LA IMPORTÀNCIA D'ANOMENAR-SE...

Urdangarín, Bárcenas, Aznar, Gürtel...

Això és el veritablement important?

Atur, desnonaments, pobresa, suïcidis, fam...

I això?

Educació, sanitat, avortament, cultura...

Què és veritablement important?

Doncs molt senzill... el que ven més diaris i més publicitat.

Pot semblar una anàlisis molt banal, però malauradament és la sensació que dóna quan obres un diari o mires, per televisió, qualsevol programa de debat.

El nivell adquisitiu dels ciutadans cada vegada és més precari, l'atur sembla que no té mires de solució, la nova llei d'educació és retrògrada i amb caires clarament feixistes, els atemptats a la cultura son flagrants, la llei de l'avortament és clarament vexatòria per a les dones... i a les tertúlies parlen dels papers de Bárcenas i dels negocis de Urdangarín.

En una altre situació no tindria cap importància, però tal i com està el país, no crec que aquests debats siguin el que interessa al ciutadà.

Potser si, i un pare de família prefereix saber quant va robar un o l'altre, que saber sí podrà comprar menjar per a la seva família la propera setmana.

Potser els ciutadans prefereixen saber quant guanyarà Neymar al Barça, que saber quant els hi tornaran els diners de les preferents.

No, no ho prefereixen, qui ho prefereix és el govern i els banquers, mentre el poble es preocupa de banalitats, no es preocupa dels seus veritables problemes.

Algú creu que l'aparició de l'inefable Aznar ha estat una casualitat?

No podia ser una estratagema per a crear controvèrsia i desviar l'atenció dels veritables problemes del PP?

El Partit Popular, amb l'aparició de l'Aznar, està preparant la campanya electoral per a les eleccions d'aquí dos anys... o potser abans.

El Partit Popular, que no té cap interès en solucionar cap problema, vol preparar

la seva continuïtat en el poder, de la manera que sigui. Utilitza els seus mitjans de comunicació afins, encapçalats pels pseudo periodistes llepaculs al front, per anar preparant el terreny de cara a unes properes eleccions. Els incompetents dirigents catalans, segueixen barallant-se per a saber qui la té més grossa i en lloc de fer un front comú per a solucionar problemes, cada vegada en creen més.

El Partit Popular, amb el sistema de anar prometent, va dilatant els problemes per a veure si tot se soluciona sol. Ara ens volen fer creure que la crisi tindrà el seu fi a finals del 2013... però els economistes no ho veuen, segueixen enganyant-nos descaradament i menteixen sense cap rubor.

Els fidels llepaculs -diguem Marhuenda, per exemple- defensen a capa i espasa totes les declaracions del govern i amb la seva condescendència habitual, ens tracten de burros i menyspreen a tot el que no està d'acord.

No se fins a quan podran tensar la corda sense que es trenqui, però cada vegada veig més perillosa la indignació del ciutadà i no hi ha res més perillós que la desesperació, ho hem vist amb el ciutadà que ha agredit a un empleat de banca que el va enganyar amb les preferents.

Estem sentats a sobre d'una bomba de rellotgeria que no sabem quan explotarà... i ens preocupa l'Urdangarín... i en Bárcenas... o en Colom amb la samarreta del Barça?

Boooooooooooommm!!

EDUCACIÓ O... ALLIÇONAMENT?

Ave Maria Purísima...

Sin pecado concebida...

En el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo...

Amén.

Pueden sentarse.

Així és com començaven les classes als Maristes pels anys 60 i 70, i així és com vol el govern del PP i la Conferència Episcopal, liderada per "Torquemada Rouco", que comencin, a partir d'ara, les classes a totes les escoles del país.

També se separaran nens i nenes i la religió serà una assignatura obligatòria.

L'assignatura de "Formación del Espíritu Nacional" està en estudi, però segur queaviat trobaran una manera d'introduir-la en el proper curs.

El problema serà trobar els professors adients, ja que antigament eren falangistes o antics combatents del bàndol franquista.

Una de les persones que podria assessorar és la senyora Llanos de Luna, sembla ser que te molta amistat amb antics nazis, aquells de la División Azul. 

Un altre que també pot assessorar és el ministre Gallardón, mitjançant el seu sogre.

Imagino que l'ideòleg de la nova assignatura serà l'ex president Aznar través de la seva estimada fundació "FAES".

Cada dia està més clar que la ideologia feixista està molt arrelada al Partit Popular, els seus integrants ja no s'amaguen, han perdut la vergonya i actuen amb tota impunitat.

Ens volen imposar les idees, l'idioma i la nacionalitat, volen esborrar tot tipus d'iniciativa popular i no els hi tremola la mà a l'hora de treure la policia al carrer per reprimir qualsevol acte democràtic.

Al Partit Popular li molesta la democràcia i utilitza tots els mitjans possibles per a segrestar-la.

Una de les eines que més exploten és la de la propaganda mitjançant els seus fidels pseudo periodistes i mitjans de comunicació.

Amb un intent vergonyós de reeducar al ciutadà han donat poder total a l'Església Catòlica i, com si d'una nova creuada es tractés, ataquen tot el que és contrari a les seves consignes, una mostra la tenim amb el cas del dirigent musulmà i de Convergència, Noureddin Ziani. El braç "armat" de la Conferència Episcopal, ha sigut aquest cop, el Ministre de l'Interior, Jordi Fernández Díaz, el mateix que va comparar el terrorisme d'ETA amb l'avortament.

Altres membres del govern també han entrat en el joc de fer-li la feina bruta a l'Església i alliçonen als seus fidels seguidors per omplir de missatges subversius els programes de televisió que tracten temes que no són del grat de "Torquemada Rouco".

Algú es preguntarà que com és que en tot l'escrit no he mencionat al ministre Wert, i fins i tot, jo mateix em faig aquesta pregunta. La raó és molt senzilla i ho explicaré amb una pregunta: Val la pena perdre el temps parlant d'un personatge que no es mereix cap respecte, ja que no respecta als altres?

Y ahora cantaremos el himno de nuestro colegio, dedicado al fundador:

Es el momento de volver a sentir
Abrir los ojos levantarse otra vez
Un encuentro que invita
A celebrar nuestra fe

Son corazones que se quieren unir
Buscan la esencia que les hace latir
Corazones Maristas, somos fraternidad.

Pueden salir de clase.

AL SERVEI DE QUI?

Tinc un gran dubte... els regidors d'un ajuntament, estan al servei del ciutadà o al servei dels interessos del partit?

Estem veient com en molts ajuntaments, les lluites pel poder són desmesurades, s'arriben a tirar enrere projectes beneficiosos per a la ciutat, amb la única intenció de desgastar al equip de govern.

És una pràctica que va utilitzar durant molts anys el PP per a desgastar al govern socialista de Rodriguez Zapatero, ho va utilitzar CiU per a desgastar al govern de la Generalitat format per ERC, PSC i ICV, es a dir ho han utilitzat tots i quant els hi toca rebre es queixen amargament i acusen a la oposició de posar pals a les rodes... etcètera, etcètera, etcètera.

En algun moment s'han plantejat treballar per a millorar la situació actual i oblidar-se dels colors del partit?

No, l'únic important, quan es governa, és aconseguir seguir governant la propera legislatura.

Tant és si són d'esquerres o de dretes, tant és si són d'un partit o d'un altre, qui mana, a l'hora de governar, és el partit, les directrius venen marcades per les cúpules dirigents i els regidors, consellers i altres càrrecs les segueixen amb els ulls tancats.

És molt possible que si tothom treballés plegat es podrien trobar solucions a molts problemes.

Quina seria la formula?

Us imagineu que la participació en la política fos sense retribució econòmica?

Què passaria si en lloc de cobrar grans sumes de diners per dedicar-se a la política, guanyessin el salari mínim i tant sols dediquessin mitja jornada?

Un alcalde tindria que treballar pels matins i dedicar les tardes a la seva ciutat.

Em direu que la feina d'un alcalde és molt complex i que necessita dedicació complerta...doncs què com a màxim rebi el doble del salari mínim.

Ens trobem, que moltes vegades, accedir a un càrrec públic és tenir la vida solucionada, pocs casos ens trobem com el del antic dirigent del Partit Comunista, Gerardo Iglesias, què quan va deixar la direcció del partit va tornar a la seva feina, va tornar a treballar a la mina.

No dic que les passin magres... encara que si molts polítics haguessin de fer malabarismes per arribar a fi de mes, mirarien d'un altre manera els problemes quotidians dels ciutadans.

No m'imagino a Mariano Rajoy, a la taula del menjador, amb la calculadora a la mà fent números per a poder comprar unes sabates als seus fills o mirant les ofertes del "Día" per a fer la compra setmanal.

Estan allunyats de la realitat de la ciutadania i passa a tots els nivells, tant és que siguin ministres o regidors d'un ajuntament gran o petit.

Ha passat a Girona, s'ha rebutjat una subvenció europea per a la rehabilitació dels contenidors d'escombraries, tant sols, per una estratègia política, aconseguir el desgast de l'equip de govern i tenir més possibilitats de guanyar unes properes eleccions... i el ciutadà?

Tant és, ja se li vendrà, d'una manera més o menys lògica, el proper programa polític i se'l convencerà del que s'ha fet fins el moment era el millor per a la ciutat.

Hi hauran barris, a la perifèria, que es quedaran sense contenidors decents, però... ells viuen a barris perifèrics?

Doncs no, ells viuen en zones sense problemes.

Quan arribin les eleccions ja buscaran la manera de convèncer-los perquè segueixin confiant amb els que els enganyen dia a dia.

LA IMPUNITAT DE L'ANONIMAT

Al llarg dels temps, l'anonimat ha sigut l'eina preferida dels covards, els ressentits i els de poques "llums".

Les xarxes socials han donat, a aquest tipus de pràctica, la plataforma ideal per a desenvolupar, amb tota impunitat, els seus baixos instints.

Ens trobem gent, que sota un pseudònim, més o menys simpàtic, es dediquen a atacar a tot allò que no els hi agrada o que consideren que no està bé i que donant la cara mai s'atrevirien a fer-ho.

Critiquen la política del seu poble o ciutat, critiquen els actes dels demés, però això sí, sense donar la cara.

Molts d'ells són infantils i grollers, altres directament maleducats.

El més greu no són els covards que s'amaguen darrera un fals nom, sinó els que els aclamen, ja que en un altre acte de covardia, aplaudeixen el que ells no s'atreveixen a dir, però sí que voldrien dir.

Fan reso de les paraules de l'anònim i fan seves les declaracions de misteriosos personatges, que moltes vegades no saben qui són.

És la manipulació de les masses mitjançant l'anonimat que ofereixen les xarxes socials.

Fa poc vaig caure en la temptació de fer un experiment i ahir el vaig posar en pràctica.

Vaig atacar a un d'aquests anònims internautes per a veure quina era la reacció dels seus acòlits i el resultat va ser molt satisfactori, en lloc de defensar a l'anònim em van atacar a mi, prenent-se com un atac personal el que jo l'he havia escrit i que en cap moment anava adreçat a ningú més que al anònim.

Gent molt pintoresca, ja que defensen al que, en un principi, deurien exigir que s'identifiqués, però ja sabem que en aquests país, els herois anònims sempre han estat aclamats pel poble.

Veritablement, si he de ser sincer, la meva intervenció en un grup que utilitza l'anonimat per desqualificar i insultar ha estat única i exclusivament per curiositat, volia veure fins a quin punt aquesta societat està malalta i el resultat, al menys per a mi, ha sigut molt decebedor.

Ens queixem de tot, ataquem i insultem, però no fem res per a solucionar-lo. 

Avui és el segon aniversari de l'aparició d'un dels moviments socials més

importants d'aquest segle, el 15M, gent què, donant la cara, s'enfrontat al poder, denunciant les injustícies i fent tremolar els fonaments d'aquesta societat corrupta.

La nostre societat necessita més "15M", "PAH" i menys "Guerreros del Antifaz", els herois com "el Zorro" o "Superman" estan molt bé per els còmics, però a la realitat necessitem gent compromesa, que vagi de front i que doni la cara, la impunitat de l'anonimat és per a covards i, moltes vegades, per a gent cegada per l'odi i l'enveja.

En política està passant el mateix, s'ataquen els uns al altres sense pensar en el que és veritablement important, el benestar del ciutadà.

Com sempre, molts m'atacaran per aquest escrit, però espero que sigui de cara, no anònimament.

"SAYONARA, BABY"

Habitualment no parlo de mi, em trobo avorrit i considero que soc poc interessant, però avui, amb la mort d'un estimat company de professió, m'han vingut a la memòria antigues històries dels meus inicis en el món del doblatge.
En els darrers anys, coneguts, amics i familiars, relacionats amb la meva professió, s'han quedat pel camí.
Allà pels anys 80, després d'uns anys intensos repartits entre la lluita política i el teatre, tres amics varem començar l'aventura d'un estudi de doblatge, un, un empresari del cinema, l'altre un reconegut actor de teatre i de doblatge, i jo, tècnic de só e enginyer de telecomunicacions. El primer en Jordi Bell -Jordi Bellostas Subirachs- l'home dels contactes, i com tots un somiador, l'altre Albert Trifol Verdú, un excel·lent actor, director de doblatge i millor persona.
Entre tots tres varem engegar Soundtrack, en un pis de la plaça Tetuan de Barcelona.
Aviat és va afegir més gent a l'aventura que va acabar convertint-se en un dels estudis de doblatge més importants del país.
Els meus amics i socis van morir prematurament i jo em vaig apartar del projecte dedicant-me a altres coses, també relacionades amb aquest món.
El lector es preguntarà què quina és la raó d'aquesta detallada explicació d'una cosa que, veritablement, no té cap interès, i és perquè durant el temps que va durar la meva relació amb el doblatge, vaig tenir la gran sort de treballar amb els més grans.
Vaig treballar amb Felipe Peña, Rafael Luis Calvo, Rogelio Hernandez, Mª Luisa Solá, Pepe Mediavilla, Manolo García, Elsa Fábregas, Miguel Angel Valdivieso, Carmen Robles, i un llarg etcètera de magnífics actors que han deixat memorables doblatges.
Em deixo a molts, moltíssims, però a qui no em vull deixar és a Constantino Romero, un actor, que, a més a més, de tenir una veu impressionant, tenia la gran facultat de fer-ho ràpid i bé.
Els que no coneixeu la tècnica del doblatge, o al menys la que es feia servir fa trenta anys, el "Take" -fragment curt del film- s'assajava unes dos o tres vegades amb el só original, un parell de vegades sense el só original i finalment s'enregistrava, en Tino ho feia amb un sol visionat, a la primera, la qual cosa demostra la gran capacitat que tenia per identificar-se amb el personatge.
Van ser moltes hores compartint estudi de gravació, hores i hores d'inacabables doblatges que, com sempre, corrien molta presa.
El diumenge ens varem aixecar amb la notícia de que ens havia deixat, encara que la seva veu perdurarà en els immillorables doblatges.
Eatswood, Schwarzenegger, s'han quedat muts, però la màgia del cinema, sempre ens farà recordar-lo quan escoltem allò de "Sayonara, baby".
Fa poc ens va deixar Rogélio Hernández, la veu mítica de Jack Nicholson, i de molts altres, però tenim la sort de seguir-los gaudint mitjançant el cinema i la televisió.
El doblatge sempre a tingut detractors, però, molts d'ells, desconeixen el que és en realitat aquesta professió.
Ara els actors de cinema estan molt preparats, parlen bé, canten i ballen, però fa molts, però molts, anys, hi havien actors que tenien veus desagradables, accents estranys, i gràcies a anònims actors que els hi posaven la seva veu, van triomfar.
El doblatge és una gran professió i gràcies a ells, als actors de doblatge, molta gent ha tingut la oportunitat de plorar o riure en les fosques sales de cinema.
Acabaré com va acabar en Constantino en el seu darrer aparició en públic, el dia que va comunicar que es retirava:
"That's all folks" -això és tot, amics-

DIA DE VAGA... DIA DE XIFRES

Diuen que les desgràcies venen de dos en dos i deu de ser veritat, encara que al PP li venen de... tres o quatre o cinc o... bé, pel que sembla, li estan venint totes de cop.

La vaga de professors, alumnes, pares... crec que fins i tot els guixos i les pissarres.

La llei de l'avortament i la diputada Villalobos marxant de l'hemicicle

La llei de costes, amb els de Greenpeace enfilant-se a l'edifici del Parlament.

Les bogeries del ministre Wert.... i Mourinho.

Preguntareu que què té que veure en Mourinho amb tot això i la resposta és molt fàcil, quasi tots els radicals del PP, és a dir els més fatxes, són del Real Madrid, i és lògic, si el Barça representa el catalanisme més radical, els anticatalanistes tenen que ser del Real Madrid... encara que la Camacho i altre gent del PP, que conec, són del Barça... potser és que el Barça no representa el catalanisme i el Real Madrid no representa el feixisme, pel què algú, amb males intencions, està interessat en manipular l'esport.

Bé, veritablement, en Mourinho no té res a veure amb tot això, és un pobre home amb molts complexes i amb una vida bastant trist, sempre ha estat a l'ombra d'altres, i últimament té que suportar les sonores xiulades del Bernabeu. He ficat a Mourinho pel mig perquè tenia ganes de posar-lo a parir una vegada més.

Com deia, al PP li cauen totes les desgràcies juntes i cada vegada té més complicat seguir al poder amb gran part de la ciutadania en contra.

No explicaré les raons, tots les coneixem, però cada vegada el cercle s'està tancant més i les bajanades són cada vegada més grosses.

La gran sort que té és la fidelitat dels seus periodistes afins, els que utilitzen els diaris com eina propagandista del règim. Segons aquests personatges, la vaga d'avui ha sigut un fracas, quant les dades reals que tenim són d'un seguiment prop del 80%, però els llepaculs afins al règim, és a dir 13TV, La Razón, amb l'inefable Marhuenda, Intereconomia i tots els altres fatxes de torn, parlaran d'un seguiment minoritari, de manifestants pro-etarres, d'antisistema, es a dir les mentides de sempre amanides amb els insults corresponents.

Després tindrem que suportar les inaguantables tertúlies amb les desqualificacions als professors, als alumnes i als defensors d'una educació pública, gratuïta i de qualitat.

Els condescendents seguidors del PP ens voldran convèncer de que la culpa de tot és del govern anterior i que som tan brètols que no ens adonem de les meravelloses qualitats dels membres del govern de Mariano Rajoy.

Segons els informes de la policia, quasi tots els components de la cúpula del PP estan pringats i apareixen a la famosa comptabilitat de Bárcenas.

Segons la investigació policial, l'honesta Esperanza Aguirre, "el azote" dels delinqüents, és tan xoriça com els altres, es a dir, que tots són iguals.

Ens governen una colla de "golfos" i deuríem de fer quelcom.

Algú es preguntarà que com és que no parlo de la decisió del Tribunal Constitucional... és que m'és indiferent, si els de Madrid son uns "golfos" els d'aquí són exactament iguals però parlant català o loapo, tant és.

LLADREGOTS, MANTINGUTS I BORBONS. AH! I MOURINHO.

El títol d'avui podria semblar el d'una pel·lícula dels anys 80, de l'època del famós "destape", però malauradament es tracta d'una realitat.
Però com he dit què semblava el títol d'una pel·lícula donaré nom a cada un dels personatges.
Els lladregots són, i crec que està molt clar, els bancs i concretament "Bankia".
Els mantinguts són, i també està clar, els polítics.
I els Borbons ja sabem, malauradament, qui són.
Els lladregots, una vegada més, actuen a favor del poder i massacren indiscriminadament a qualsevol ciutadà que gosi deixar a deure un miserable euro.
Els mantinguts viuen de "puta mare" i menteixen sense escrúpols a tots els ciutadans.
Els Borbons... bé els Borbons són el que són i quan un d'ells té un petit problema posen en marxa la maquinària de l'estat per tal de que no tingui cap entrebanc en la seva plàcida vida... bé... què quan un Jutge vol imputar a l'infanta -senyora d'Urdangarín- el papa -El Rey- truca al seu fidel servidor -Mariano Rajoy- el qual fa que la fiscalia i l'advocat de l'estat desmuntin qualsevol tipus d'acusació.
Ara, això sí, el papa -el Rey- i el fidel servidor -Mariano Rajoy- no truquen a la fiscalia ni a l'advocat del estat quan una família, sense cap tipus d'ingrés i amb quatre fills, és desnonada de la seva casa per un banc -del grup dels lladregots- per no pagar unes quotes -uns milers d'euros- de l'hipoteca.
Amb la no imputació de l'infanta -la filla de papa i senyora d'Urdangarín- que ha gaudit dels diners dels contribuents per viure de "puta mare", es demostra una vegada més que la justícia no és igual per a tots.
Els mantinguts ho han celebrat com si de la "décima" es tractés -molts dels mantinguts són del Real Madrid- els Borbons també ho han celebrat i els lladregots, potser, també, ja que han aconseguit arruïnar una vida més.
La monarquia cada vegada està més desprestigiada, per a un republicà convençut com jo és una bona notícia, i espero que els ciutadans s'adonin de que continuar-los mantenint és un greu error.
El que també és cert és que els dos qualificatius que encapçalen l'escrit d'avui encaixen perfectament amb els Borbons pel que podria tant sols parlar d'ells, però no em ve de gust.
El que la justícia és igual per a tots és una fal·làcia més a les que ens té acostumat el govern del PP.
Per robar uns bolquers et poden caure tres anys de presó, per ser còmplice de robar milions d'euros als contribuents, no imputació, i per blanquejar els diners que roba el teu amant a Marbella -la Pantoja- dos anyets i no té que ingressar a la garjola.
Ah! em descuidava de parlar d'en Mourinho... sabeu què... que li donin pel sac, al igual que als lladregots, els mantinguts i els Borbons, són tots iguals, manipuladors, mentiders i deslleials amb tots els que, a les urnes, van confiar en ells.
Als mantinguts els podrem fer fora aviat... als lladregots... espero que també... en Mourinho es marxarà sol... però, collons, als Borbons no hi ha manera de fotre'ls fora... els francesos si que ho van fer bé... encara tindran la guillotina a la Bastilla?