COMPLOTS, CONSPIRACIONS...

Mai he cregut en conspiracions ni en casualitats.
No sóc dels que teorifica amb l'assassinat de Kennedy o la mort d'Elvis, però tampoc crec que determinats esdeveniments siguin casualitats, per això, avui, vull fer ficció, ficció conspirativa, en la qual molts creuen però que el meu escepticisme m'obliga a prendre-ho com a ficció.
Aquest relat és totalment fictici...o no.
El dia que el PSOE de Zapatero va guanyar les eleccions, després de l'atemptat del 2004, va començar la maquinària conspiratòria del PP. Una legió de fidels esbirros, encapçalats per periodistes, i com diria el periodista José María García, "correveidiles", "abrazafarolas" i companyia, van començar una campanya en contra de tot el que no fos del seu grat. Van fer campanyes atacant a Catalunya, per l'estatut, al govern de Zapatero, per les seves polítiques socials i econòmiques i van carregar contra tot i contra tots. La dreta sempre a tingut un mal perdre i més quan aquesta dreta és l'hereva d'una ferotge dictadura que va intentar acabar amb tot el que fes olor de cultura o llibertat.
Els fidels legionaris de l'honor pepero no van escatimar mitjans per atacar el que el més els hi molesta, el ciutadà.
Sí, la dreta menysprea sistemàticament al ciutadà i ho fa per què considera que és inferior, que està al servei del poderós i que la seva veu ha de ser callada o ha de ser manipulat per dirigir el seu pensament a coses que no perjudiquin les classes benestants.
El franquisme va posar en marxa "l'atontament" sistemàtic del ciutadà amb futbol i toros, la dreta actual utilitza programes de televisió com Gran Hermano, etc.
La manipulació del poble ha sigut l'eina més utilitzada pels dictadors, tant de dretes com d'esquerres, però, sobretot, la dreta ha sabut manipular al més necessitat.
Però aquest és un altre tema, del que volia parlar és de les casualitats.
El PP ha aconseguit posar en marxa una màquina tan precisa que al mateix temps que enriqueix als seus, menysprea i perjudica els enemics.
Els atacs a l'esquerra, sobretot a Podemos, des de la maquinària de l'estat són brutals, no reparen en inventar, manipular o pagar si és necessari. Els fidels periodistes de la dreta més "casposa", no dubten en mentir i insultar sense cap pudor i aparèixer en un programa darrere l'altre per escampar el seu missatge catastròfic si governés un partit d'esquerres, bé millor dit, si governés Podemos.
 L'altre enemic del PP és Catalunya i el dret a decidir. Com políticament cada vegada ho tenen més difícil, han començat a atacar per un altre costat. L'idioma,

el Barça, els empresaris... No és casualitat que tots els problemes amb hisenda els tinguin, tan sols, jugadors i directius del FC Barcelona?
Ens volen fer creure que els jugadors i directius del Real Madrid són honestos?
Està clar que l'equip del poder és el que és, ja ho era durant la primera dictadura franquista (ara estem en la segona) i s'ha d'atacar al que li pugui fer ombra, inclòs el seu veí de ciutat.
Apareixen informes policials que després es demostra que han estat manipulats o simplement són inventats. Els filtren els famosos papers de Panamà i els noms que primer surten, per casualitat, són de gent propera als enemics del poder.
Tot aquest fictici complot conspiratiu no existeix, és una casualitat i el que passa és que els ciutadans no sabem escollir als nostres representants i als nostres equips de futbol. Si un vol ser un ciutadà de bé ha de votar PP, si ets modern, pots votar Ciutadans, i has de ser seguidor del Real Madrid i sobretot, per més català que siguis i més accent tinguis has de parlar "castellanu" que és el que es porta. Anem de cap a unes noves eleccions i espero que votem amb seny i no hàgim de viure, fictíciament, més conspiracions i casualitats.

CASUALITATS

Mai he cregut en casualitats, sobretot quan les coses passen en moments determinats. Ho dic per una quantitat d'esdeveniments que han passat en poc temps. Que quedi clar que no és un escrit per defensar o disculpar a ningú, cada un és responsable dels seus actes, però el que no és normal és que tot passi quan al més poderós li va bé.
Malauradament mai he confiat en la justícia d'aquest país i mai he confiat amb la premsa que és afí al poder.
Els famosos papers de Panamà han posat al descobert quantitat d'empreses, més o menys legals, però molt properes als enemics del poder establert. Tampoc és casualitat que no surti cap nom proper a Rajoy, Aznar, Florentino Pérez o al mateix Real Madrid.
Tampoc pot ser casualitat que sempre que s'apropa un partit de futbol important pel FC Barcelona o la possibilitat d'aconseguir un títol, apareguin notícies vinculades amb la família Messi o amb el seu entorn.
No pot ser casualitat que quan un dels directors de cinema més guardonats i més crítics amb les polítiques culturals del govern estigui a punt d'estrenar la seva darrera pel·lícula també estigui esquitxat per suposats escàndols. Però al marge de tot això, el més greu és que molts dels que han estat assenyalats per la suposada premsa lliure, poden no haver comès cap infracció, ja que tenir diners fora del país o tenir societats a l'estranger no és il·legal sempre que es paguin els impostos corresponents, però està clar que això de moment no s'ha comprovat, ja

que tan sols ho pot fer la hisenda pública.
El mal ja està fet, tant és que siguis culpable o innocent, ja estan senyalats i per molt que es demostri que no han comès cap il·legalitat l'opinió pública ja els ha jutjat i condemnat.
Que es pot fer davant aquesta indefensió? Res. S'ha confós la llibertat d'expressió i la llibertat de premsa amb una eina d'atac contra els enemics de qui controlen els mitjans de comunicació. Ho estem veient en programes de televisió, afins a un determinat equip de futbol, que no tenen cap pudor en manipular una notícia per tal d'atacar a l'equip rival. No tenen cap pudor en treure de context unes declaracions i utilitzar-les per manipular l'opinió pública. Hi ha una part de la premsa que està en mans de periodistes sense escrúpols, especialistes en la manipulació i en servir a l'amo que més pagui. També està la premsa honesta, la de sempre i que no vol entrar en jocs manipuladors, però que al final acaba sucumbint a les notícies, més o menys reals, per tal de no perdre clients.
Ara ens queda esperar, veure si tot aquest enrenou segueix endavant o, com altres vegades, es va diluint amb el temps. Espero que el que veritablement hagi comès un delicte ho pagui, però també m'agradaria que el que hagi sigut inculpat sense raó sigui exculpat amb el mateix ressò mediàtic que quan va ser assenyalat com delinqüent.

El retorn al nacionalcatolicisme.

El Partit Popular, segons ens volen fer creure, han fet moltes coses bones pel país.
El problema és que no sabem quines.
Ens han portat una precarietat de vida que nom patíem des dels anys 40, l'atur no millora, la pobresa augmenta, la sanitat cada vegada és pitjor i ara, per si no en teníem prou, ens estan retornant cap al nacionalcatolicisme. Tenim un ministre que té un àngel que es diu Marcelo, espero que no sigui el jugador del Reial Madrid, que l'ajuda a aparcar, pot ser que li presti a Esperanza Aguirre. El mateix ministre condecora verges i dóna suport a les bajanades que alguns bisbes diuen. És masclista i

classista, és la mostra vivent del més ranci nacionalcatolicisme inventat pel franquisme.
Per si no teníem prou, ara coneixem la sentència que condemna a una regidora de Podemos -ui!, quina casualitat- a pagar una multa de més de 4 mil euros per, segons consta en la sentència: "... en unió i d'acord amb altres dones, amb intenció d'ofendre els sentiments religiosos dels allí presents i del col·lectiu catòlic, van envair l'espai destinat a l'altar..."
No cal que expliqui els fets, ja que són de sobres coneguts, però el més preocupen és que en un país aconfessional passin aquestes coses.
La religió torna a ser el referent de l'estat i de la justícia, com ho era durant la dictadura, i a tots els catòlics de bé els hi preocupa molt més que una noia ensenyi els pits en una capella que el que milers de dones, homes i nens morin per poder accedir a una millor qualitat de vida.
Hem conegut abusos de capellans i educadors a menors, hem sabut de bisbes que viuen en grans mansions i que gaudeixen de fortunes descomunals, hem sabut que l'església espanyola destina més diners a mantenir televisions i diaris de dubtosa moralitat, política i social, que a ajudar als més necessitats, però sembla que ho han fet molt bé.
Durant uns anys, l'església espanyola ha estat en segon terme, sempre sota el mant protector del més ranci sector de la ultradreta del PP, però en segon terme.

Ara, gràcies a la falta de lideratge dintre del PP, els sectors més propers a l'Opus Dei i al nacionalcatolicisme han agafat les rendes i tornem a estar més a prop de l'Espanya de la postguerra que a un país modern del segle XXI.
Si torna a governar la dreta, tornarem a patir la repressió que ja vàrem patir i tornarem a veure als capellans amb sotana?
Espero que no, espero que siguem prou intel·ligents per arribar a acords i no permetre que els anys 40 s'instal·lin definitivament.
Ja sé que és difícil, però confio en què l'esquerra comprengui que els que tenim ja uns anys vàrem lluitar per anar cap endavant i no per anar endarrere com els crancs.

Solidaritat Vs. Xenofòbia

Des de fa un temps Girona genera un munt de notícies, unes, teòricament bones, altres dolentes i unes altres totalment surrealistes. Va començar amb el “Vol gastronòmic”; un engendro mig penjat sobre el riu Onyar, que tan sols servia perquè una colla d'elitistes celebressin dinars i sopars a costa dels impostos dels ciutadans. Després va arribar el rodatge de “Joc de Trons”, convertint una part de la ciutat en un gran “plató” i sense generar ni un euro a les arques municipals; l'alcalde del moment, ara President de la Generalitat, va decidir no cobrar les taxes municipals d'ocupació de via pública i de rodatge.
Després van arribar les rocambolesques decisions per elegir el substitut de l'alcalde, ja que el del moment va ser nomenat President de la Generalitat -això és una altra història de la qual ja parlarem un altre dia-, i el circ va estar muntat. Van haver de dimitir un rastell de regidors per poder anomenar al número 19 de la llista. La presa de possessió es va fer malament i es va haver de repetir. Es va haver de suspendre un ple, ja que els regidors no acceptaven el sou que, el nou alcalde, es volia assignar, i a continuació va dimitir passant a ser la nova alcaldessa qui, segons els entesos, hauria hagut de ser des del primer moment.

Bé, això ha sigut una petita introducció pel lector que no conegui l'actual Girona i així es pugui fer una petita idea, ja que la veritable notícia és la d'un penós brot d'insolidaritat i xenofòbia. Un grup de gent va crear l'Escudella Solidària amb l'objectiu de la promoció d'activitats culturals, socials, formatives i associatives, i la participació de la ciutadania en les tasques de la comunitat, per aconseguir millorar la qualitat de vida i el benestar social de les persones partint d'un model solidari participatiu, basat en la dignitat de les persones i la implicació activa d'aquestes. Segons els seus responsables, és un espai per "fer barri, per fer bullir l'olla". Entre les activitats hi ha ludoteca, consulta de medicina xinesa, sessions de reiki, fisioteràpia, tallers de lectura, espai de trobada i reunió, classes d'anglès, francès i reforç escolar, cursos de treballs manuals i bijuteria, tallers de contes per a nens i nenes, xerrades, convencions i presentacions en sala de gran format, elaboració capgrossos de Santa Eugènia de Ter i un espai logístic per a entitats. La idea és molt bona i funciona, però als veïns no els hi agrada, i amb l'excusa d'unes obres, teòricament, mal fetes han intentat enviar-ho tot a norris. Sembla que, en ple segle XXI, encara hi ha gent que considera a les persones d'altres races com inferiors...o perillosos...o simplement, pel fet de ser diferents, gent de mal viure. Doncs bé, van acabar sent denunciats i anant a judici. El jutjat els hi ha donat la raó, poden continuar fent les seves activitats, però han de tancar una part, ja que l'obra, suposadament, mal feta és una porta d'emergència i en revertir-la han de reduir la capacitat del local. La lluita seguirà, però, de moment, un grup de xenòfobs insolidaris, han aconseguit privar a gent, amb menys recursos, de gaudir d'una sèrie de “privilegis” que els més afavorits gaudeixen sense problemes. Ja saben que la gent de bé pot portar als seus fills a acadèmies privades per aprendre idiomes, o a elitistes ludoteques per aparcar als seus fills, mentre, ells, juguen al pàdel, però hi han pares i mares que han de treballar moltes hores per poder viure i no poden pagar acadèmies i ludoteques i un servei com “Escudella Solidària” cobreix una mancança, que per altra banda hauria de cobrir un govern en condicions.
La història no ha fet més que començar i el desig és que tot acabi bé.

Pedro Sánchez i el gat de Schrödinger.

Imaginem un gat dins d'una caixa completament opaca. En el seu interior s'instal·la un mecanisme que uneix un detector d'electrons a un martell. I, just sota el martell, un pot de vidre amb una dosi de verí letal per al gat. Si el detector capta un electró activarà el mecanisme, fent que el martell caigui i trenqui el flascó.
Es dispara un electró.
Per lògica, poden succeir dues coses. Pot ser que el detector capti l'electró i activi el mecanisme. En aquest cas, el martell cau, trenca el flascó i el verí s'expandeix per l'interior de la caixa. El gat ho inhala i mor. En obrir la caixa, trobarem al gat mort. O pot ser que l'electró prengui un altre camí i el detector no ho capti, amb el que el mecanisme mai s'activarà, el flascó no es trencarà, i el gat seguirà viu. En aquest cas, en obrir la caixa el gat apareixerà sa i estalvi.
A escala atòmica, ambdues probabilitats es compleixen de manera simultània. Al món quàntic, el gat acaba viu i mort alhora, i tots dos estats són igual de reals. Però, en obrir la caixa, nosaltres només ho veiem viu o mort.
El lector es preguntarà quina és la raó d'aquesta classe de física quàntica i la resposta és molt senzilla... o no, o les dues coses a la vegada.
El PSOE és l'electró que s'ha disparat, pot anar cap a la dreta, C's, i activar el

detector que trenca el recipient a on està el verí, el PP, i mata al gat, nosaltres els ciutadans. L'electró va cap a l'esquerra, Podemos-IU-Compromís..., i el detector no s'activa i el gat, nosaltres, seguim vius.
Malauradament, com no sabem si l'electró-PSOE finalment anirà cap a la dreta-C's o l'esquerra-Podemos, nosaltres, els gats, podem estar vius o morts, o les dues cosses al mateix temps.
De moment l'intent d'anar cap a la dreta ha fet fallida i esperem que amb retard no trenqui el recipient i el gat mori.
Hi ha una altra oportunitat d'intentar salvar al gat, però tot sembla que el veritablement important no és salvar al gat sinó sortir reforçats de cara a unes pròximes eleccions. La caixa segueix tancada i el gat viu o mort o totes dues opcions, però segur que si, el gat, aconsegueix sortir, de la caixa, sortirà molt malmès.
La supèrbia d'uns, l'afany de poder dels altres i la por de perdre el poder i que tot rebenti dels tercers està fent que ningú faci el pas necessari per desencallar una situació que ja fa massa temps que dura.

El pitjor d'un PP una altra vegada al poder no són les retallades, no són les lleis repressives; és la venjança contra un poble que no els ha votat i contra uns partits que intenten privar-los de seguir manant per amagar tota la corrupció que té a les seves files.
Si no s'arriba a un pacte i les pròximes eleccions les guanya la dreta ja ens podem preparar, els anys de foscor, que tots volem oblidar, poden tornar i a les hores potser sí que el gat estarà definitivament mort.

TITIRETARRES

L'afany de la dreta espanyola per tal de desprestigiar a "Podemos" no té límits.

Hem vist informes policials falsos, informacions periodístiques manipulades, declaracions catastrofistes de polítics corruptes, articles de periodistes de dubtosa moralitat parlant d'estranys finançaments, es veu que els del PP són molt normals, però el que no havíem vist fins ara és una mamarratxada com la del jutge que ha enviat a presó a dos titellaires, per qualque cosa que, ell, no compren; em refereixo a la llibertat d'expressió, a la democràcia i a totes aquestes coses que als hereus del franquisme els hi produeixen angúnia.
L'obra representada, probablement no era adient per un públic infantil, potser tampoc era el lloc apropiat, però d'això a enviar a la garjola a dues persones hi ha un abisme.
No vull ni imaginar si aquest “home de bé” llegeix les versions originals de La Caputxeta Vermella o Blancaneus o la Ventafocs, i em refereixo a les escrites pels Germans Gimm o Perrault i no a les versions de Walt Disney que deuen ser les úniques que coneix el senyor jutge, li agafa un cobriment de cor.
Però, sembla que tota la polèmica ve per un cartell, que segons diu, fa apologia del terrorisme, si amics, “Gora Alkaeta” és apologia del terrorisme, “ole sus hu...”.
S'ha de tenir una ment molt malalta per treure aquesta deducció, ja que precisament el que es denuncia a l'obra de titelles és la manipulació de la policia per inculpar a una bruixa... ara que penso, aquest senyor, abans de jutge, no era policia en una època una mica fosca de la nostra recent història?
Potser, allò de què “el ladrón los cree a todos de su condición” es pot aplicar en aquest cas.
Potser ens hauríem de plantejar el delicte d'apologia del franquisme, per tal de treure'ns de sobre a tots aquests malèfics personatges.
Aconsello als lectors que busquin a internet l'argument i el text de la representació de l'espectacle de titelles i s'adonaran dels greus deliris que pateix la dreta més casposa del nostre país.
Com és normal, la famosa “mamandurrias” no ha trigat a sortir i demanar la dimissió de la regidora, l'alcaldessa i de tot el que faci olor de democràcia, llibertat i drets.
Ja ens té habituats.
L'única esperança que ens queda és que tots aquests personatges sí que acabin a la presó, però per corruptes i lladres i deixen en pau als comediants.
Hem tornat a reviure episodis que haurien estar oblidats i que ens retornen a temps en blanc i negre, a temps en els que els comediants eren jutjats en Consells de Guerra i els actors, escriptors i periodistes érem empresonats per expressar les nostres opinions.

“Gora” la “Llibertat” d' “Expresión”.

HOOLIGANS D'ULTRADRETA

Des de fa uns dies m'he adonat d'un curiós moviment que ha sorgit a les xarxes socials, sobretot a Facebook, i és, una vegada més, l'assetjament i enderrocament contra Podem i tots els grups afins a aquesta formació. Ha començat des de diaris digitals, de dubtosa moral democràtica, i de pseudo periodistes més donats a fer la pilota al PP que a ser íntegres en la seva professió.
Però, potser això no és el més greu, el més greu són tota la colla de “descerebrats” d'ultradreta, que repeteixen sense cessar totes les notícies, millor dit, els titulars de les notícies, sense saber el que diu l'article, per l'única raó de què van en contra de Podem.

Tant els hi és si la notícia és falsa i ha estat desmentida per altres mitjans més seriosos, ells, com una legió d'obedients formiguetes, repeteixen i escampen la merda entre tots els seus congèneres.

Els hi és el mateix que els hi demostris que és mentida, ells, ben alliçonats, ho

repeteixen sense intentar esbrinar quina és la veritat.
Normalment, molts d'ells, vénen de famílies benestants i no han tingut mai problemes per arribar a final de mes.
El més curiós és que entre tots els simpatitzants, regidors, diputats i senadors de Podem, podem haver-hi quatre o cinc o deu que hagin tingut problemes amb la justícia, i normalment per activitats reivindicatives o per participar en manifestacions, i, aquests espècimens, són capaços de trobar notícies, o inventar-les, contra ells i en canvi no són capaços de trobar notícies dels més de 200 imputats per corrupció que té el PP.

Són capaços d'omplir pàgines i pàgines criticant a una diputada per portar al seu nadó al parlament, però no parlen del diputat corrupte que ha portat el PP.

Poden parlar de les rastes d'un diputat, fer-li mofa i, després, aplaudir les paraules ofensives d'una diputada del PP que s'ha passat una legislatura jugant amb la seva tauleta al Candy-Crash o a algun joc similar.

Troben ofensiu que una mare doni el pit al seu fill, però no troben ofensiu que una advocada de l'estat digui que Hisenda no som tots... i així podríem seguir i seguir, però el que està clar és que la política està canviant i cada vegada, els nostres representants s'assemblen més a la gent del carrer i, per sort, menys als Rato, Blesa i companyia.
Jo demanaria a tots aquests “Hooligans peperos", que almenys, abans de compartir una notícia, per molt plaer que els hi ocasioni, es fixin en qui la publica i qui la firma i comparin amb altres publicacions. Potser, d'aquesta manera, la manca d'educació democràtica que pateix aquest país, anirà minvant.
El que també és curiós és com la dreta espanyola és capaç de perdonar la corrupció dels seus i és implacable amb els erros dels altres. Veurem que passa amb els pactes i si molts dels inquisidors que no perdonen els errors dels altres, hauran de empassar saliva i acceptar-los de socis de govern.

¿Yo soy español?

Ja hem votat, tots han guanyat, ningú pot governar... però tant és, tots han guanyat i el ciutadà... torna a perdre.

No em centraré en resultats i futurs pactes, per això ja estan les televisions públiques i privades, unes opinen segons el color dels polítics que els manen i les altres segons els bancs que les mantenen.
Em centraré en dues coses que vaig sentir la nit de les eleccions i que no sé si va ser casualitat o premeditat, però em va deixar una mica confós; a les seus del PP i de Ciutadans, els seus simpatitzants cridaven el mateix: “Yo soy español,

español, español”
Que significa això?
Que la resta dels ciutadans no ho som?
Que els partits de la dreta s'han autoatorgat el dret a posseir la nacionalitat espanyola en exclusiva?
Es creuen amb el dret de decidir qui és espanyol i qui no?
Malament comencen, ja que amb un escàs 40% dels vots, els senyors del PP i de Ciutadans, es creuen amb dret de decidir sobre l'espanyolitat dels altres...
Per cert... aquests no són els mateixos que criticaven als independentistes que s'erigien en portaveus de la resta dels catalans, i donaven per suposat que tothom era independentista?
Potser estic equivocat i eren uns altres... o un altre escenari polític?
El que està clar és que el caos ha arribat, Catalunya sense govern i Espanya també, i tot per culpa dels mateixos, dels que es neguen a fer política, dels que es neguen a dialogar.
És possible que tornem a tenir eleccions, és possible que tornin a guanyar els mateixos, però res no canviarà fins que els partits emergents, com els anomenen els especialistes, tornin al ciutadà la il·lusió de votar i de viure la política.

El votant està descontent amb els seus representants i any darrere any, s'adona que voti el que voti, sempre passa el mateix. L'única esperança són els nous partits, amb noves idees i noves il·lusions, però han de ser capaços de contagiar a la ciutadania aquesta il·lusió, i això ho aconseguiran sent fidels a les seves idees, sent honestos amb els seus votants i no caient amb la trampa de pactar amb qui sigui per tal de manar, sinó pactar amb el que veritablement estigui en sintonia amb les seves idees i hi hagi punts en comú. Potser d'aquesta manera els que ens han segrestat la bandera, l'himne i l'espanyolitat, s'adonaran que el camí que segueixen és l'equivocat.
No ets més espanyol per portar la bandera bordada al jersei i cridar “Soy español...”, ets veritablement espanyol, català, andalús, basc, gallec... quan respectes les idees dels altres i reconeixes que no tots pensem igual i ni tan sols som iguals.

“Face/Off” sense Travolta ni Cage

“Indecente... ruín... miserable... mezquino... deleznable”

A que sembla una discussió de pati de col·legi?

Doncs no ho és, és el responsable cara a cara de dos polítics que aspiren a governar aquest país.
Em pregunto; com és possible que aquests dos personatges es considerin aptes per dirigir un país?
És veritablement aquest el nivell dels representants d'uns partits que porten governant des de fa més de 30 anys?
Potser el problema d'Espanya és la poca preparació dels polítics de sempre, el que ha propiciat l'aparició de noves formacions.
Hem vist debats educats, cordials, sense insults i sempre de la mà dels representants dels, anomenats, nous partits. Però quan han sortit a la palestra els de sempre, hem retornat a la televisió en blanc i negre, al debat de retrets i acusacions.

Hem vist un cara a cara en el que no s'ha debatut, s'han acusat de totes les coses dolentes que han fet, no han aportat noves idees, s'han passat dues hores exposant els defectes del contrari.
Això no és política, això no és el que vol la ciutadania.
Ja està bé de tantes mentides i tantes acusacions que no porten a res. Ningú va oferir alternatives, ningú va desenvolupar el seu programa -potser no en tenen- i tan sols es van dedicar a criticar el que havia fet l'altre.
Mentrestant, els “altres”, els “emergents”, mirant-ho des de fora i calculant quants vots els hi estaven regalant els que suposadament tenen més possibilitats de guanyar... o no.

Per un moment, potser pel lloc, el moderador, l'ambient, he tornat a reviure allò de “Márchese señor González” i un calfred m'ha recorregut el cos.
M'ha vingut al cap la vella política, la tenebrosa imatge de l'Aznar, l'Espanya fosca governada pels hereus d'una ferotge dictadura de quaranta anys, els Fraga Iribarne i d'un inepte Rajoy, passant de ministeri en ministeri, sense fer res fructífer.
Sort que uns quants, un 15M, van obrir les finestres per ventilar tota la podridura que ens envoltava i van entrar aires renovats. Gràcies a aquells moviments ciutadans, avui tenim oportunitat de fer fora als rancis polítics del “y tú más” i somiar amb un país on la corrupció sigui perseguida i castigada i els drets socials siguin defensats. Un país on la sanitat i l'educació estiguin per sobre dels interessos partidistes, un país en el qual hi hagi una feina digna pel ciutadà i les famílies no visquin amb la por de perdre la seva casa.
Potser tot això és una utopia, però no em veig capaç és de suportar quatre anys més de: “Indecente... ruín... miserable... mezquino... deleznable”

La CUP ens ha segrestat Catalunya?

Em pregunto, després de veure els últims esdeveniments, si la CUP ens ha segrestat.
Com pot ser que 10 diputats estiguin fent perdre el temps a tots els catalans?
Sí, ens estan fent perdre el temps.
Catalunya no té govern.
Hem votat a unes senyores i uns senyors que s'estan dedicant a jugar a un joc que no els hi hem demanat que juguin.
No hem votat en un referèndum, hem votat als integrants del Parlament de Catalunya, i la seva obligació és governar, solucionar els problemes de totes les catalanes i els catalans i de tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.
Estem assistint a un sainet en el qual 10 diputats estan fent ballar a 125. Estem assistint a un cúmul de despropòsits que l'únic que estan produint és una repulsa generalitzada de la resta d'Espanya.
Ens estan portant a un pou fosc en el qual serà molt difícil sortir.
He sentit a dirigents de Junts pel Sí defensar la desobediència.
Em pregunto, quin govern tenim que defensa la desobediència?
Amb quina força, si Catalunya arribés a ser independent, obligaran als catalans a pagar impostos o a complir les lleis?
Sempre els hi podrem dir que estem en el nostre dret de desobeir, que la democràcia permet desobeir el que no ens agrada, com ha dit un dirigent d'Esquerra Republicana, o tot això és una jugada per desestabilitzar, crear el caos i com diu el refrany, “A riu regirat, guany de pescadors”?
Pretenen manipular als ciutadans per aconseguir, en unes pròximes eleccions, la majoria absoluta?
Pretenen obligar a intervenir a l'estat i presentar-se com a màrtirs davant l'opinió pública, o simplement es creuen que som idiotes i ens poden manipular?
Fa més de quatre anys que ningú governa. Fa massa temps que patim les retallades i les mentides d'uns polítics que el seu únic afany és fer-se cada vegada més rics. Com pot ser que un partit com Esquerra Republicana vagi de la mà de Convergència sense caure-li la cara de vergonya.
Els detinguts per corrupció cada vegada són més i cada vegada més a prop del president Mas, però sembla que això no importa, el veritablement important és enfonsar al poble català, per tal de salvà els mobles.
Jo els hi recomanaria que veiessin la pel·lícula “El sopar dels idiotes” i analitzin qui són més idiotes.

JA ESTÀ... I ARA QUÈ?

Tots han guanyat, l'independentisme en escons, els no independentistes en vots, els de la CUP no volen a Mas de president i els de Junts pel Sí donen per suposat que sí que votaran a Mas -els de la CUP- per patriotisme i responsabilitat.
Els de Ciutadans més contents que un gínjol, els del PSC ballant i els del PP encara no s'han adonat del que ha passat, com també els de Catalunya Sí que es pot.
Aquests últims van aconseguir sumar tots els errors que es poden cometre en una campanya electoral a Catalunya; un nom que no aclaria el que eren, un conglomerat de partits que no col·laboraven els uns amb els altres, un líder, que malauradament, no coneixia ningú i uns personatges, vinguts de Madrid, que encara no s'han adonat del que és Catalunya... però tots han guanyat.
El ciutadà va anar a votar i va haver-hi una gran participació.
Molts no tenien ni idea del que estaven votant, vaig tenir la mala sort d'estar de president d'una mesa electoral i les vaig veure de tots colors.
Hi havia gent que donaven el carnet d'identitat per votar i et deien que ja te'l podies quedar, ja que a partir de dilluns ja no serviria per a res.
Altres que es feien fotografies, convençuts de què mai més votarien com espanyols i altres que asseguraven que serien lliures.
Mai a la meva vida havia vist tanta gent votant sense saber el que estaven votant.
Una persona em va preguntar si no estava orgullós de ser el president d'una mesa en una votació històrica... no vaig contestar.
Ja ser que molts estaran convençuts de què sóc un antipatriota, espanyolista i mil coses més, però l'únic que sóc és realista.
Hem votat per escollir el parlament, hem votat a uns senyors per què es posin a treballar i solucionin els nostres problemes i no per què ens creïn més.
Ara s'han de posar d'acord, repartir-se el pastís i continuar fent el ximple. Fa quatre anys que fan el ximple.
La pobresa ha augmentat, l'atur és preocupant, cada vegada hi ha més gent sense saber si podran continuar vivint a casa seva o seran desnonats i, malauradament, tot seguirà igual, marejaran la perdiu, seguiran sense governar i venent-nos que la culpa és de Madrid -un ésser malèfic culpable de tots els mals que patim per culpa d'uns mals governants que hem votat i que no tenen res a veure amb Madrid- i el temps seguirà passant.
Dintre de quatre dies, com que no aconseguiran posar-se d'acord, tornaran a convocar eleccions i tornem a començar.
No ho veig clar.

DEMOCRÀCIA? UNA MERDA!

Sempre havia cregut que la democràcia consistia en una forma d'organització de grups de persones en la que la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.
En sentit estricte, la democràcia és una forma d'organització de la vida pública, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als representants. En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei i les relacions socials s'estableixen d'acord a mecanismes contractuals. Però m'he adonat que això no és cert.
Pels nostres governants democràcia consisteix a atemorir al poble per aconseguir

el poder i fer el que els hi vingui de gust.
Democràcia, crec, és informar els ciutadans de les propostes d'un grup per sotmetre-les a votació i deixar que els ciutadans, lliurement, escullin als representants que més els hi convé, però, pel que estic veient durant aquesta campanya, no es tracta d'això, es tracta de coaccionar al ciutadà amb amenaces i mentides per aconseguir el vot.
Es tracta de desprestigiar al rival i tractar d'incompetents als seus seguidors, es tracta d'aconseguir el poder de la manera que sigui i no respectar l'opinió dels altres. Com ja he escrit altres vegades tot s'ha convertit en blanc o negre, independentista o espanyolista, no hi ha terme mitjà, tant és si ets d'un bàndol o de l'altre, acabaràs colpejat sense arribar a saber el perquè.
Tinc ganes de què passin les eleccions...i uns vint anys més, i espero que, aleshores, les noves generacions siguin de ment més oberta i comprenguin que per aconseguir les coses sempre és millor sumar que dividir.
També és veritat que gràcies a la gran ment del president del govern hem après que un got és un got i que un plat és un plat o que li agraden els catalans perquè fem coses. El nivell és veritablement patètic i tot s'ha convertit en un circ, un penós circ.
Per altra banda estava donant una ullada a la composició de les llistes i després de veure alguns noms m'he fet una pregunta: No és estrany que molts dels "famosos "que van en les llistes de" Junts pel si" tinguin la seva vida solucionada ... fora del nostre país? No és avantatgista el fet de defensar una independència que pot ocasionar greus problemes als ciutadans -sortir d'Europa, etc- quan un no viu aquí i té la seva vida totalment solucionada? Potser és que no entenc d'independència ni de democràcia i ser patriota és demanar la independència vivint a Alemanya i tenint uns ingressos desorbitats, o cobrar fortunes en drets d'autor i viure al Senegal...ara m'adono de la raó per la qual no sóc independentista; no sóc milionari i visc a Girona, cago en tot!

FEIXISME O IGNORÀNCIA?

El títol pot portar a engany, ja que tothom pensarà que em refereixo als seguidors del PP o de partits afins a les idees de dretes, però no, em refereixo als fidels i radicals seguidors de l'independentisme d'en Mas i els seus amics.
La paranoia ha arribat a un punt en què, si no col·loques una estelada, ets un espanyolista, si no estàs d'acord amb la independència, ets un espanyolista o traïdor (m'ho van dir l'altre dia), si ets republicà i federalista ets un espanyolista i coses pitjors i això em fa por. Els radicals independentistes, que es mouen tranquil·lament per les xarxes socials, estan tan crescuts que es creuen en dret d'amenaçar i insultar a qui no pensa com ells.
Són els que veuen trames conspiratòries en tot el que ve de fora, de Madrid, de Brussel·les, de Berlín o de la Conchinchina.
Estan tan cegats per les promeses d'una colla d'il·luminats que no s'adonen que

tot és una mentida per ocultar les seves malifetes.
Si no ets independentista, estàs marcat de per vida. Ens imposen una bandera que no és la nostra, la nostra és la quadribarrada, fins i tot té un poema de Joan Maragall que després va ser musicat per Lluís Millet. Ens han segrestat l'11 de setembre per convertir-lo en un acte de campanya i han convertit una televisió, que paguem tots amb els nostres impostos, en un mitjà de propaganda totalment radical. Fins i tot intenten convertir el Barça en un mitjà de propaganda independentista.
Tot s'està convertint en blanc i negre i s'obliden d'una cosa molt important que es diu democràcia.
Vista l'actitud de molta de la gent que va a les llistes de Junts pel sí, si guanyen, als que no pensem com ells... ens desterraran?
Com podrem viure sota el mandat d'una gent, que ara sense poder no ens deixa opinar. Quan tinguin el poder que faran?
La democràcia és bassa en respectar l'opinió de tots, però tots aquests independentistes, amb ànima de dictadors, que ara ni tan sols ens deixen opinar, no respecten l'opinió de ningú que no pensi com ells i això es diu dictadura.

Un paio ha demanat que canviïn el dia de rodatge de “Joc de Trons” per poder anar a la manifestació de l'11 de setembre... i no ha sigut ni Peter Dinklage, ni Emilia Clarke, ni Kit Harington ha sigut un “putu” extra, un dels que van fer hores i hores de cua per fer "bultu" en una de les escenes que s'enregistraran a Girona, i el pitjor no és això, el pitjor és que una colla de descerebrats l'han recolzat i un d'ells ha argumentat que no li han fet cas perquè els responsables de càsting són espanyols... quins collons. És veritablement indignant a on hem arribat per la bogeria d'un paio, que en un país normal, hauria d'estar a la presó per lladre.
Aquest any no aniré a les celebracions de l'11 de setembre, ja sé que a ningú l'importa, però no aniré per què els mítings no m'agraden. 

UNA COMÈDIA D'EN PITARRA

Cada vegada estic més desconcertat amb les candidatures que es presenten als comicis del 27 de setembre; per uns plebiscitaris, per altres tan sols autonòmics. No sé si tan sols em passa a mi, però cada vegada, aquest sainet, se sembla més a una comèdia d'en Pitarra, i ho dic pels personatges que van apareixent; monges, cantants, escriptors, futbolistes, còmics...

Els que guanyin com governaran?

Les monges la conselleria d'assumptes religiosos, per integrar als d'Unió? Els futbolistes a la conselleria d'esports, els còmics i cantants a la de cultura?
Espero que els de Ciutadans o els del PP no incloguin a les seves llistes als participants de “Gran Hermano” o als "tronistes" de “Hombres y mujeres y viceversa”, perquè a les hores el circ ja estaria muntat.
No vull imaginar la imatge que estem donant al món, però crec que és bastant penosa.
Mai he cregut que els polítics que ens governen estan preparats per dirigir un país, però el que està clar és que caure en mans de monges, capellans i altres personatges de la faràndula no és el més adient per portar a un país a la independència.
A les xarxes socials es poden llegir tot tipus d'opinions, moltes són bajanades, però al cap i a la fi opinions, les quals et donen una idea de la poca preparació política que tenim els ciutadans.
En política les utopies s'han utilitzat per enganyar al poble -d'això el PP i Convergència en saben molt- i no sempre aquests venedors de fum han sortit ben parats.

La gent ho està passant malament i moltes vegades necessita sentir les mentides que els polítics ens conten, però d'aquí a què ens les creiem dista molt.
Cada vegada tinc més clar que aquesta bogeria d'en Mas i Jonqueras ens portarà a un caos que esdevindrà en noves eleccions i moltes desil·lusions.
De qui serà la culpa si els catalans no donem la majoria al poti-poti que ha organitzat en Mas? També serà de Madrid? O resultarà que, com vaig llegir en un diari, no tenim consciència de país?
Continuo creient que aquest guió, mig desballestat, està basat en una comèdia d'en Pitarra, i com ell escrivia al principi de “Don Jaume el Conqueridor”:

“MUNTANER Com us deia, Fontanelles, lo rei està molt fotut; lo qui guia ens ha sigut és ja un manso sense esquelles, Ja no podrà dur mai més lo casco ni la cuirassa; la sort, amb aixó que ens passa, ens ha fotut un revés.

FONTANELLES I vós que ho haveu sentit, sabeu quin mal és aquet?

MUNTANER Si em guardéssiu el secret...

FONTANELLES Us ho juro !

MUNTANER Està podrit !

FONTANELLES Qué dieu !

MUNTANER Home! De veres!

FONTANELLES Però, com pot haver estat?

MUNTANER Lo rei moro li ha donat unes purgacions culeres.

FONTANELLES Doncs és a dir que el rei moro va dar a Don Jaume pel cul?

MUNTANER Vegi de parlar el gandul del seu rei amb més dicoro!

FONTANELLES Si tinc culpa, perdonau-me; jo ho havia entés aixi, Al rei moro es an a qui va donar pel cul Don Jaume. Jo entenc per coses culeres coses que surten al cul i Don Jaume, si està ful, no ho està pas dels darrerés. Si al rei, aquell gran bacó dona el mal que yo deploro són culeres les del moro mes les de Don Jaume, no.”

Ara cadascú pot substituir els personatges pels quals vulgui.

HASTA LOS MISMÍSIMOS

Normalmente escribo en catalán, pero hoy lo voy a hacer en castellano y así, todos los rancios nacionalistas españolistas que se vanaglorian de defender el idioma del antiguo imperio español estarán contentos y podrán entenderlo. La gente normal y demócrata respeta todos los idiomas del territorio español y cuando no lo entienden -raros casos- utilizan los múltiples traductores, de la misma forma que lo hacen con el inglés o el francés o el chino mandarín.

Vaya por delante que no soy independentista y que el presidente Mas y toda su cohorte de succionadores no me gustan nada, pero respeto su derecho a convocar cuantas elecciones le venga en gana, mientras sea elegido democraticamente presidente de la Generalitat, y estrellarse políticamente todas las veces que quiera, pero lo verdaderamente penoso de este asunto son los intransigentes defensores de la unidad patria que, desconociendo el verdadero problema que hay en Catalunya, se permiten el lujo de insultar y amenazar a unos políticos qué han sido elegidos democraticamente. Claro está que todos estos que piden acciones policiales, detenciones y hasta intervenciones militares no son muy demócratas, más bien son sucesores de aquellos que apoyaron y aplaudieron una dictadura de casi 40 años. He leido todo tipo de barbaridades, desde meter en la carcel a dirigentes escogidos democraticament a acciones mucho más drásticas. Y ¿el gobierno de Madrid que hace?, pues lo único que sabe hacer desde hace mucho tiempo, provocar con brabuconadas que lo que hacen es crear más independentistas. ¿Porqué no nos dejan tranquilos? ¿Que se creen que los catalanes no sabemos solucionar nuestros problemas? Lo que queremos la inmensa mayoria es que de una vez por todas podamos votar y echar a toda esta pandilla de inútiles políticos que nos estan llevando hacia un abismo. Tenemos y debemos echarlos nosotros y lo haremos votando, si es que nos dejan desde Madrid, y no necesitamos más ingeréncias desde otros lugares. ¿es que acaso nos consideran tontos? ¿el resto de España se ha creido esta campaña de descrédito que está llevando a cabo el PP contra Catalunya, para poder rascar unos votos y mantener su estatus en todo el territorio español? Todos los que escriben contra Catalunya, nos insultan, nos menosprecian, lo único que conseguirán es hacer más fuerte a un gobierno que cada dia recorta más nuestras libertades y humilla más al ciudadano. Entended que atacar a Catalunya es darle fuerza al PP para poder seguir masacrando al pueblo español.

UN PETIT CONTE DE POR ... O NO.

Revisant antics escrits he trobat un de molt curt que vaig escriure fa uns cinc anys i vaig dedicar a una companya de feina. No és gran cosa, però el trobo divertit.

“La foscor era la seva millor aliada i com sempre, quan notava la presència d'algú, restava totalment quieta, impassible, deixant que el temps li permetés tornar a la solitud que tant la reconfortava i que per ella era la normalitat.
Mai hauria pensat que una altra dona li canviaria la vida per sempre.
Tranquil-la deixava passar el temps quant de cop es va sobtar, va notar una tremolor que va recorre tota la seva estructura, havia estat fortament agredida i el seu company de solitud havia saltat pels aires caient dintre d'un habitacle desconegut per ella.
L'extintor va xocar contra el vidre del cotxe que l'havia envestit.
Una dona renegava i la insultava, sense que ella fos conscient de què havia passat. No se sentia culpable, però aquella dona no feia més que escridassar-la. Ella, sense poder articular paraula, ja que era una columna, no podia explicar-li que era inamovible, que per més que volgués només podia moure's en comptades ocasions i aquella no era precisament una.
Després d'uns moments de confusió va adonar-se que era inútil, sempre seria culpable, per més que demostrés que ella va néixer allí i que el cotxe va arribar després.”

(c)EC.

L'HONOR TACAT

El títol pot ser una mica xocant, però és el que es dedueix, per tot el que ha publicat la premsa afí al Reial Madrid i a Florentino Pérez.
M'explicaré.
El dissabte el FC Barcelona va aconseguir el que no ha aconseguit cap equip del món, guanyar dues vegades les tres competicions més importants de la temporada; La Lliga, La Copa i La Champions League.
El FC Barcelona va guanyar a la Juventus de Torí per 3 gols a 1.
El normal hauria estat que els diaris i informatius de televisió obrissin amb aquesta notícia... però...no.
El pseudo periodista més impresentable i mal educat del país, Tomás Roncero, va començar el programa que dirigeix un altre impresentable, Josep Pedrerol, felicitant a l'àrbitre, ja que, segons ell, havia afavorit al Barça no xiulant un penal que tan sols hi era en la seva malalta imaginació.
No contents amb això i, traient de context una frase de Gerard Piqué, en la que citava a Kevin Roldan, un cantant colombià que va amenitzar el desafortunat aniversari de Cristiano Ronaldo, com el principi de la bona ratxa del Barça i la mala ratxa del Madrid, van començar els ferotges atacs contra el jugador barcelonista, contra el club i fins i tot contra Catalunya. Han obert informatius, han dedicat hores i hores de debats amb tertulians, amb un coeficient intel·lectual bastant limitat, - en Roncero, el Loco Gatti...- i han carregat contra tot el que feia olor de barcelonisme. La gesta de guanyar-ho tot no té importància, el veritablement important és haver ofès al “Real Madrid”.
Patètic.
En 10 anys el FC Barcelona ha guanyat 24 títols i el Reial Madrid 10.
No serà això el que els hi fa mal de veritat i no l'al·lusió a Kevin Roldan?
A més a més, la famosa “desmesurada” festa d'en Cristiano Ronaldo, després de perdre 4 a 0 davant l'Atlético de Madrid, no la va organitzar ni en Piqué ni el Barça, oi?
Les imatges d'en Cristiano Ronaldo, orinant al mig del carrer a Sant Tropez, o ballant a la coberta d'un iot amb uns amics, no les ha publicat el Barça, oi?
L'enveja i la frustració és el que alimenta a tota aquesta colla de subordinats de Florentino. No poden parlar de futbol, ja que no en saben. Han animat a la Juventus en una final europea en què jugava un equip del país. Han insultat als catalans i a Catalunya defensant un himne, que amb tot el dret del món, uns quants van xiular, sense entendre que no es xiulava a Espanya ni als espanyols, ni a la bandera, es xiulava a una monarquia imposada per un sanguinari dictador. Es xiulava a un govern gens demòcrata que no permet que els pobles puguin escollir el seu destí, es xiulava a un Rei, que homenatja els republicans que van lluitar a París i s'oblida dels que estan enterrats a les cunetes de les nostres carreteres, això es xiulava, senyors Roncero, Pedrerol i companyia. I sí, mal els hi pesi, el Barça, en aquests moments, és el millor equip del món, i el Reial Madrid una patètica caricatura del que va ser, sota els auspicis del dictador.
Visca el Barça i visca Catalunya.

EL "PUTU" XIULET DE PLÀSTIC

Mai hauria imaginat que una xiulada era una raó d'estat.
Segons sembla, xiular l'himne i al monarca és antidemocràtic, però mantenir a un cap d'estat i a la seva família, que ningú ha escollit -va ser imposat per un dictador-, si que és democràtic.
Xiular l'himne i al monarca és antidemocràtic, però tancar menjadors escolars, hospitals i tenir 5 milions d'aturats sí que és democràtic.
Xiular l'himne i al monarca és antidemocràtic, però mantenir corruptes i lladres en el govern i canviar les lleis per què puguin sortir indemnes sí que és democràtic.
Dissabte passat es va jugar un partit de futbol, en el que, probablement, vàrem

veure un dels millors gols de la història, però, pel periodisme afí al govern el veritable protagonista de la jornada va ser un “putu” xiulet de plàstic.
Aquests són els valors d'aquest feixista govern que s'aferra a la poltrona de la forma que sigui.
Hem vist a la “lideressa” oferir l'alcaldia de Madrid a qualsevol que estigués d'acord en enfonsar a Podemos. Al final, i dintre de la seva particular paranoia, va arribar a oferir l'alcaldia a qui ja l'havia guanyat a les urnes.
Diuen que estem en un estat de dret, però cada vegada les lleis que promulguen els peperos són més repressives i retrògrades.
El poble cada vegada té menys drets i més obligacions, els desnonaments segueixen i els bancs són cada vegada més rics. La precarietat laboral és més patent i els pobres són més pobres.
Els treballadors han de treballar més hores per cobrar menys diners, però hem d'escoltar al “plasmàtic” president del govern, parlar de recuperació, de ser l'enveja d'Europa i d'unt munt de bajanades que ja no es creuen ni els membres del seu partit.
La sort és que, de mica en mica, la ciutadania està despertant, i en les passades eleccions van rebre un fort toc d'atenció. El PP ha perdut zones emblemàtiques, com la ciutat de Madrid o la de València i comunitats, històricament peperes, com València.
Ara estan ferits i són més perillosos, comencen a atacar. Aproven lleis més repressives. Apugen impostos i retallen les nostres llibertats.
Que podem fer?
Molt senzill. Fer-los fora de totes les institucions i utilitzant la seva teoria del que és democràtic...a hòsties si és necessari.
Les patètiques imatges dels nostàlgics franquistes cridant en contra de la premsa

lliure, o els feixistes cantant el Cara al Sol davant la seu del PSOE, són la veritable imatge de la decadència de la nostra democràcia.
Molts no han entès res, volen continuar mantenint un estatus que es basa en l'explotació del treballador i la repressió. Volen seguir anant a missa de 12 i poder donar unes monedes al captaire de la porta i sentir-se bé per haver ajudat a un ésser inferior.
Enyoren una època en blanc i negre que mai hauria d'haver existit.

A VEURE QUI LA DIU MÉS GROSSA

Ha començat la campanya electoral o “a veure qui la diu més grossa”.
De moment, en els pocs dies que portem de promeses ja ens hem trobat amb ponts, centres mèdics, parcs i places i tot un reguitzell de propostes, algunes benintencionades, que acabaran com el tramvia de fa quatre anys, en res.
Polítics que porten governant tota una legislatura, ara, ens prometen què el que van prometre fa quatre anys ara sí que ho compliran... si els hi donem la nostra confiança i els tornem a votar...
Per què?
Si no han complert, quines raons hi ha ara per confiar en què ho faran?
Ens tracten com si fóssim rucs i des de les tarimes dels escenaris prometen coses inviables que creuen que ens creurem.
Hi ha molts estudis de quines són les raons de l'abstenció, però potser una és la de les falses promeses.
En campanya, com en carnaval, tot si val; des de feminismes radicals que voregen el surrealisme, xenòfobs disfressats de demòcrates, independentistes de

pega -creuen que captaran més vots- o fatxes de tota la vida parlant de llibertat i drets socials, fins a gent que no sap ni a on està o a quines idees representa.
Tenim els terroristes "cartellers"; són els que van tapant amb els seus cartells els dels altres.
Tenim la premsa “lliure” venuda al poder i que sistemàticament ignora als rivals dels seus amos.
Tenim televisions sense cap tipus de pudor a l'hora de censurar als nous partits, no sigui que els grans partits es molestin i els hi tanquin l'aixeta de les subvencions.
Tenim periodistes totalment venuts al poder.
Al cap i a la fi, en una campanya electoral trobem tots els típics tòpics de la condició humana.
Dels corruptes ni parlar-ne, com que quasi tots estan esquitxats, doncs millor “no meneallo”. Està clar que els partits joves i nous sí que parlen, ells, de moment, no tenen aquest problema, però la societat sembla que no li dóna la importància que té. La mostra la tenim en les candidatures a l'alcaldia de Madrid; es presenta un poeta, una jutgessa, un catedràtic i una delinqüent i les enquestes donen guanyadora a la delinqüent... ara no sé si és correcte que la tracti de delinqüent...habitualment els delinqüents tenen, entre ells, un codi d'honor, i aquesta, em sembla que d'honor poquet. Però bé, tant és, una amenaça més no ve d'aquí, ja estic acostumat.

Està clar que, amb la irrupció de noves formacions, aquesta és una campanya diferent, ara tan sols queda esperar que els resultats també siguin diferents i tots aquests que any darrere any prometen el mateix i no ho fan i els que volen arribar a la política per fer-se rics, desapareguin per sempre i entri gent nova.
Ah!, per cert, he mirat si puc dir delinqüent i no puc, haig de dir presumpte delinqüent...i mamarratxa...ho puc dir?