La
dreta espanyola sempre ha tingut la necessitat de tenir enemics.
Durant el franquisme varem sentir allò dels "contubernios judeo
masónicos", hi havia l'amenaça del comunisme i es tenien que
defensar els valors de l'anomenada "reserva espiritual de
occidente".
Després
va venir ETA i el GRAPO, i el franquisme va tenir un altre enemic.
Amb la pràctica desaparició d'aquests grups terroristes, els hereus
del franquisme necessiten tenir enemics, ells estan acostumats a
tenir a la por d'aliada, pel que s'han de buscar contra qui
canalitzar les seves frustracions... i els mediocres polítics
catalans els hi han posat en safata. Ara la dreta casposa
espanyolista ja té enemic: Catalunya. I els atacs seran constants.
Això els hi serveix per amagar la seva incapacitat per governar. És
l'excusa perfecta per posar en pràctica totes les eines de repressió
que feia temps que estaven oblidades. Els dos governs (per cert, de
dretes tots dos), han trobat la forma ideal d'amagar les seves
mancances a l'hora de dirigir el país.
Uns
amb un atac desmesurat a totes les institucions catalanes, sobre tot
a la llengua i creant un enemic malèfic que serà el culpable de
tots els mals d'Espanya.
Els
altres, amb la pitjor gestió de la crisi, ens han ficat a tots en el
carro de l'independentisme i estan intentant que oblidem la greu
agressió que estan fen als nostres drets.
El
de Madrid ho fa a la gallega, sense donar a entendre si va o ve i el
d'aquí fent-se la víctima d'algun estrany complot. Entre tots dos
estan portant-nos a un enfrontament que ningú vol i que acabarà
molt malament.
En
Rajoy, com no s'atreveix a donar la cara, utilitza els seus acòlits
de la premsa casposa i retrògrada, com El Mundo, La Razón o als
bitxos sense qualificar d'Intereconomia, per atacar a Catalunya. En
Mas, ara amb el vistiplau d'ERC, utilitza la demagògia.
El
senyor Mas va llegir molt malament l'onze de Setembre, no va entendre
res. En una apreciació molt particular el comparo amb Cristiano
Ronaldo, egòlatra i narcisista. Ho va demostrar en el cartell
electoral.
L'altre
dia en CR7, en declaracions a una televisió portuguesa, deia que ha
aprés que els títols individuals no serveixen de res i els que
valen de veritat son els col·lectius. Fa uns mesos deia el contrari
i els seus actes així ho demostren.
El
president Mas, es va creure que ell era el salvador del país, que
amb l'eufòria del 11 de setembre tothom el seguiria amb els ulls
tancats, i es va atrevir a convocar unes eleccions que ja donava per
guanyades. Però la realitat és una altra: no tothom està amb ell,
no ha guanyat cap títol individual i ha tingut que buscar ajuda per
jugar en equip. Crec que l'equip que ha trobat no és el més adient
per aconseguir alguna cosa. Les amenaces no solucionen problemes, les
negociacions sí.
Madrid
té la força, té els diners, i els catalans sabem molt bé quines
son les nostres prioritats. Potser sí que és necessari un
referèndum, que el poble català parli i aquests polítics s'adonin
de quina és la realitat.
Parlo
amb molta gent del carrer amb problemes reals i tots em diuen el
mateix... Si som independents... Tindré feina? El banc em perdonarà
l'hipoteca? Canviarà la política d'en Mas i retiraran el
co-pagament farmacèutic? (Per cert, un invent del govern de CiU).
Els mossos deixaran d'agredir brutalment als ciutadans quan sortim a
protestar?
L'actitud
de CiU sempre ha sigut la d'un govern absolutista, per sort fins ara
controlat pel govern central... Què faran quant no tinguin cap
control? Em temo el pitjor, i no m'agrada... 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada